Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica

Breu introducció a la classe de l'Ernest

Burn out → estar cremats. Sortir de la feina tenint present “x” persona (estant a casa, somiant amb aquesta, pensant-hi contínuament, etc). Que quelcom incomodi i/o preocupi fins al punt de tenir-ho present de mode continu en la vida diària d'hom.

D'aquí que l'Ernest ens plantegés el següent:

Com ens afecten certes coses com a mode de viure? Breu qüestió que ens obre paràmetres a resoldre dins la segona pràctica en que, amb una mica d'autors referents i context històric, completem aquesta pràctica duta a terme a classe.

Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica

Història
A 1879, Wilhelm Maximilian Wundt (1832-1920) va estudiar l'estructura de la ment i la seva conducta. D'aquí va néixer el concepte esctructuralisme, ja que, a l'època, el terme psicologia anava vinculat a la conciència i els seus estats. Aquest fet va conduir a un rebuig per part dels entesos de l'època ja que si no es podia tocar, veure o mesurar quelcom més físic, no era acceptat com a tal. Segons Wundt, la psicologia s'havia de dedicar a estudiar els processos i continguts mentals (sensacions, sentiments i imatges) de la consciència per mitjà de la introspecció i l'experimentació. Se'l considera estructuralista perquè pensava que l'estructura de la ment o els continguts mentals podien estudiar-se en els seus diversos components. W. James (finals segle XIX), autor de la mateixa època, es planteja com funciona la ment, concepte de la psicologia del s. XIX que estudiava els estats de consciència. És per aquest motiu, que la psicologia esdevé com a ciència basada en l'estudi del que és observable (com la conducta) la qual cosa manté un vincle directe amb l'actual concepcció del conductisme (disciplina precurssada per John B. Watson (1878-1958) i que s'interessa pel comportament). En ella, s'exclouen tots els processos i continguts mentals, sols s'observa la conducta manifesta. Conductisme: J. Watson. 1913: Per què sóc un psicòleg conductista? Tancament conceptual de la psicologia. Deia que en la psicologia, calia considerar continguts mentals com a no mesurables, limitant-se al comportament observable (alegria, ansietat, ...). En el conductisme s'exclouen tots els processos i continguts mentals, i es limitaven a observaven la conducta manifesta.

• Antecedents (estudis anteriors):
  - I. Paulov (finals s. XIX – principis XX). Fisiòleg rús que va estudiar el comportament animal caní → Guanyador 1904 Premi Nobel. Creador del Condicionament clàssic, veguent-lo present tant en persones com en animals (gossos).

Crea un experiment:

                                              Aparell de Paulov
 

- Respostes o reaccions incondicionades → menjar (estímul) → reacció a la resposta d'alimentació (salivació com a resposta).

Tenint un gos, se li dóna menjar, però just abans de donar-li, se'l fa esperar per tal que el gos, reaccioni davant del menjar i salivegi. Tot seguit, se' l'estimula amb una campaneta cada cop abans de menjar. Al cap d'un temps, l'animal associa el so de la campaneta al concepte de menjar i al final, sense que hi hagi menjar present, al fer sonar la campaneta, el gos acaba salivant igualment.

→ Per tant, tot i no haver-hi menjar, el so de la campaneta (estímul) produeix i indueix una resposta de salivació per part de l'animal. → Gos saliva (resposta).

Associacionisme:

• Estmul incondicionat → Resposta incondicionadaveiem menjar → salivem
• Estímul condicionat → Resposta condicionada               so campaneta → gos adaptat al so (relació so – menjar)

A partir d'aquests resultats obtinguts per Paulov en els que tant l'home com el mateix gos és capaç de reaccionar igual davant la vinculacó, estimulacció i associació de dits estímuls, creant una resposta comuna similar, Watson estableix que a partir d'aquest, podem crear altres estímuls de caire negatius, capaços de crear-nos transtorns de salut emocionals caracteritzats per una por intensa i desproporcionada davant l'objecte i situacions concretes. Totes aquestes característiques responen a un únic concepte, la fòbia. Quan la persona s'enfronta a aquest objecte o situació experiment ansietat intensa de forma immediata. La persona tendeix a evitar la situació fòbica, encara que reconeix que la por és excessiva o irracional.

Watson → Es planteja com crear fòbies. Experiment.: nen (subjecte) – peluxos blancs → Un nen es dirigeix a tocar un pelux blanc, just en el moment de tocar-lo, se li aplica un soroll fort (xocament de dues peces metàl·liques) al darrere seu. Aquest soroll, provocarà, de mode natural, que el nen s'espanti i acabi agafant-li por a l'objecte.

- Fòbia: aprendre a tenir por a determinats estímuls que no hauríem. Trobem dos tipus:

• Por evolucionista (arrelada) → els nens poden tenir por dels estranys, dels monstres, dels gossos (animals), la metafísica: mor, etc.
• Por de naixement → No varia res.

B. F. Skinner (1904-1990) → Condicionament operant.

( E – R – C ):

Estímul – Resposta – Conseqüència

• Si produeixes més ventes durant la temporada d'estiu, l'empresa et recompensa amb un viatge gratis.
• Persona = Home màquina
  - Programes de reforçament → Adaptació del comportament a allò que es pretén.

Experiment amb gos:

Un gos és en una gàbia metàl·lica. Se li comença a donar descàrrega elèctrica quan ell s'aproxim a la palanca. L'animal ho acaba relacionant i cada cop que se li fa una descàrrega, ell procedeix a tocar la palanca per interrompre l'activitat elèctrica (control del succeït). Arriba un moment en que aquesta descàrrega és aleatòria i tant si l'animal torça com si no la palanca, les descàrregues aniran produint-se aleatòriament (pèrdua del control del que succeeix). L'animal acaba resguardant-se en un racó de la gàbia, bloquejat. → Model de la indefensió apresa.

Martin Seligman (NY, 1942).

Actualment estudia el comportament de les persones, els aspectes més positius de l'ésser humà: les bases psicològiques del benestar i de la felicitat; aquells trets que ens permeten superar amb èxit les situacions vitals crítiques, o l'aplicació d'estratègies efectives per potenciar qualitats positives com l'optimisme, la satisfacció vital o les emocions positives a les nostres vides

• Conductivisme: màquines → humans.
• Psicoanàlisi: males-bèsties → humans.

Seligman desenvolupa un nou planterjament de les fòbies en el qual s'hi pretén donar un plantejament invers al dels experiments de Watson. Si les fobies es poden aprendre, també es podran desaprendre. Experiment: Descondicionar un nadó amb fòbia als conills: Una situació de relaxació conduirà a la relaxació del mateix nadó.
Mitjançants procediments amables, gens agressius i que impliquin reflexió davant el pacient (a ser possible) per tal de crear un altre estat i enfocament de l'estímul esdevingut a fòbia, aconseguint, així, elminar aquesta del subjecte. Aquest seguit de procediments conduiran a anomenar-se dessensibilització sistemàtica.
Pràctica
Al acabar l'explicació de la classe, l'Ernest ens dóna a triar entre dues opcions de casos en que la fòbia és l'estímul a tractar per mitjà de l'elaboració de 10 passos per tal de dessensibilitzar el subjecte/pacient imaginari/fictici:
- Nen de 8 anys que veu per la televisió una notícia en que ha succeït un accident d'autobús. A partir d'aquest moment, el nen es nega a pujar als autobusos per por de que li pugui passar el mateix, tot i així ha de fer ús del servei d'autobús per moure's amb la família.
- Nena de 8 anys que un dia li pica una abella i, d'ençà, tem a les abelles fins a tal punt de no voler sortir de l'aula a l'hora de l'esbarjo ja que al pati de l'escola hi ha abelles.
Exemple escollit → Nena – abelles.
Els 10 passos en comú han estat ideats per:
Vicky Guarinos
Esther Martell
i servidora.
10 passos de reflexió entorn a la pràctica:
Contextualització prèvia: Primerament caldria conèixer com és la nena segons els seus familiars i segons ella (propia opinió), tutors/-es i companys/-es de classe, saber fins a quin grau ho pateix aquesta fòbia (per exemple, preguntar-li a ella mateixa o als pares si aquest temor es dóna, fins i tot, a l'hora d'anar a dormir i patir malsons), si li condiciona altres espais tant tancats/oberts i si a ella li agradaria canviar aquesta situació o es manté més aviat al marge (es pot donar el cas). Són factors importants (entre molts d'altres), ja que a partir d'aquí podrem tenir en compte i definir certs criteris que, depenent de la seva actitud i personalitat, podrem anar desenvolupant uns resultats més òptims, factibles, positius i efectius per tal de combatre aquesta fòbia de la millor manera i via possible. (És per això que l'Ernest, just abans de començar l'introducció conceptual, ens va fer una prèvia menció del burn out ja que és un concepte que va vinculat a les idees i exercicis desenvolupats i assolits a classe, no hi ha explicació envà).

A partir d'aquí, desenvolupem l'activitat que creiem convenient, seguint els 10 passos:

 1) Observació de la situació (des de l'aula amb les finestres tancades).
Per tal que la nena tingui clara la situació on es troba concentrat l'estímul, des d'una localització llunyana i sense córrer cap risc de ser picada per una abella. Petita introducció a que el subjecte pugui sentir un mínim de dominació en relació a l'estímul: sóc a l'aula amb les finestres tancades → No em podràs picar. Es produeix un canvi de perspectiva mínim però ja és prou, ja que potser al subjecte mai se li hauria passat per la ment.

2)  Observació de l'estímul (abella): bibliografia, imatges, algun petit documental per a alumnes de la seva edat, dibuixos animats, etc.
Enrriquiment amable d'informació sobre l'estímul per tal de restar por a la que el subjecte preveu sobre l'insecte. Ajudar a crear altres idees i perspectives sobre l'estímul (evitar el tancament de la nena en la idea associada a abella → perill (picada). Li serà enrriquidor i formatiu projectar-li, per exemple, un documental animat i adequat a la seva edat, en que es tracti, entre d'altres temes, la protecció i defensió del rusc adoptada per dit estímul o la relació d'aquest al estar tancat en un espai que no coneix i que no sap per on sortir (casa, per exemple) per tal de retornar al seu entorn original i habitual. Si és així, justificar-li emprant la base documental, que potser l'abella la va picar a casa perquè se sentiria atacada al estar tancada en un ambient que no li és comú per naturalesa i en el que, probablement, hagués entrat per equivocació. També, si li agrada dibuixar, estaria bé poder estimular aquesta faceta per mitjà d'un dibuix que fes ella de l'abella i, a partir d'aquí, observar si el fibló el dibuixa, que si es dóna el cas, hi ha exageració visual o no i que per tant, si el fibló és molt gros en comparació a l'abella, li farem saber que les ales també són molt importants per l'abella perquè pugui volar, que necessita potetes per separar els pètals de les flors per poder absorvir el nèctar, etc. Petites claus per treure atenció i importància a la part que potser el subjecte pot donar més importancia, per tant, més fòbia de la que ja és present.
Tot això, a què conduirà? A que la nena vegi que l'estímul no va picant perquè sí. Que caldrà intentar “no molestar” a l'abella per tal de que no se senti atacada.
També estaria bé, dins aquest punt, tractar, parlar i preguntar al subjecte sobre què va ocórrer el cop en que va ser picada, si va sobrepassar “x” distància com perquè fos atacada, etc. Establir comprensió i que la nena també pugui veure aquest punt de vist tan real i natural de l'estímul.


3) Mantenir-se a l'entrada de l'escola que fa annexe amb el pati.
Aquesta localització, seria un nivell més enllà del primer punt. Localització visual d'on se sol trobar l'estímul al pati i, a més, tractant-la amb la nena, sabent que ja està introduïda a l'espai natural on sol fer trajectes aquest estímul però amb la seguretat d'estar allunyada prudencialment. Estarà bé, doncs, entaular, alhora que la nena es trobi a l'entrada de l'escola, algun tema tant de l'estímul (ja sigui positiu per tal de no acumular més tensió, ans el contrari) com de la seva vida diària (com han anat les classes d'aquest matí, què heu tractat, t'han agradat, etc). Això conduirà a una relaxació de la nena davant on està localitzada i causarà una major o menor distrecció (depenent de la seva persona) , dins el possible, per tal de que no estigui centrada al 100% de l'entrada i així, eviti qualsevol relació adversa a entrada → perill a rebre picada de l'estímul.

4) Integrar-se en el medi exterior (pati), des d'una situació resguardada.En aquest segünet pas, ja no emprarem la limitació estàtica des d'un punt llunyà sinó que, el que es pretendrà serà que el subjecte, amb l'ajuda de la nostra companyia, vagi explorant el pati i el medi que el conforma (la pista de bàsquet i/o futbol, la zona del parc infantil, la zona dels lavabos, l'hortet, etc.). Donant-li a conèixer i que fagi un prèvia dominació conceptual i de localització del pati i que, per tant, no en la seva totalitat tindrem per què trobar estímuls. Per tal de garantir-li més seguretat, en el cas de no veure-la prou decidida i per tal de no veure-la forçada a dur a terme aquesta activitat, li suggerirem amb anterioritat (a ella i a la seva família), que porti una capa impermeable de pluja (establint un símil aproximat a l'uniforme laboral que empren els especialistes a tractar abelles en ruscs: apicultors → observat per la nena en documentals projectats al punt 2). Per donar-li el sentit de protecció i d'entorn segur.

5) Tècnica de relaxació: jo estàtic amb els companysA partir d'aquest, es passarà a tractar el tema de forma individual (nena i amb l'ajuda de la nostra companyia per tal d'orientar-la), a desenvolupar-ho de mode grupal, amb la companyia dels seus companys i companyes de classe. Es portarà a terme un joc al pati, com posar-se en rotllana i desenvolupar-ne algun. En aquest punt, per tant, no sols es tractarà de conduir-la a una major relaxació davant l'entorn on es troba sinó que l'actitud dels companys de relaxació i distracció, la conduirà a passar-ne a formar part i recompensar la por del pati amb l'activitat agradable dels seus companys.

6) Habituació de la zona on trobem l'estímul (paràmetres, entorn, on hi ha el rusc, perímetre per no invadir la zona on l'estímul sol estar concentrat).Un cop que ja veguem que la nena es presenta tranquil·la estant al pati dins els paràmetres i activitats establertes, procedirem a concretar localment on se sol trobar l'estímul dins el pati, ajudant-la a entendre-ho amb una prèvia explicació en que no es parli de res negatiu ja que per primer cop la relació subjecte – estímul s'intesificarà i sols ho durà a terme amb la nostra ajuda (si ho féssim en grup, potser no se sentiria tant involucrada a dur-ho a terme i es desinvolucraria d'aquesta activitat, dins la massa grupal de companys). Per fer-ho, ens acostarem molt prudencialment a la zona de l'estímul i ens quedarem observant, simplement, les abelles (com s'apropen a les flors per absorvir el nèctar, com entren al rusc, com retallen fulles per endur-se-les al rusc, etc) i alhora, anirem comentant el que veguem que fan. Això conduirà a que la nena vegi que desencadenen unes accions naturals i que no es passen el dia buscant a ningú a qui picar, que són organitzades i tranquil·les si no se les molesta.

7) Joc dinàmic, passeig continu.Amb l'ajuda dels companys i companyes, es plantejarà com a mode d'activitat, jugar a algun joc en que s'hagi de córrer i amagar-se pel pati. Això farà que el subjecte vegi que la naturalitat en que s'amaguen els companys/-es i en que reaccionen davant el joc, no anirà condicionada en el fet de saber que hi haurà abelles en alguna zona del pati. Tanmateix, la nena ja sabrà que si en el joc li toca la tasca d'amagar-se, no anirà directament on està la concentració de l'estímul (rusc).

8) Passeig tranquil continu.Un cop veguem que els nens ja comencen a estar cansats del joc dinàmic, procedirem a fer un passeig en fila pel pati i els plantejarem, com a mode d'activitat, que observin l'entorn i un cop acabat el passeig, ens descriguin què han pogut apreciar al pati. Això estimularà a la nena ja que el cúmul de companyia en tant a companys de classe, passeig pel pati i observar l'entorn per poder donar la seva opinió sobre l'observat conduirà a una posada en atenció i enrriquiment natural davant l'espai natural i l'estímul, veguent-lo com a una part més del total. Sense discriminar-lo.

9)Passeig tranquil pausat, fent breus parades, per contemplar l'entorn. Abans de procedir a parlar del que s'ha pogut observar durant el passeig, seguirem fent-lo però amb breus parades, una d'elles, a la zona pròxima al rusc. Observarem al subjecte i com es comprota davant l'aturada del grup de companys i companyes per veure si s'exclama, si dóna algun símbol d'inestabilitat o es manifesta tranquil·lament, com talment faran els companys de classe. Si veiem que encara es manté inestable o incòmoda, repetirem aquest seguit d'exercicis (punts 7, 8 i 9) el següent dia, i així contínuament fins que veguem que se sent segura i integrada al grup, talment com els seus companys.

10) Ús a la pràctica de les pautes adquirides (normalització davant l'estímul).

Un cop completats tots els punts anteriors correctament, veurem un gran canvi del subjecte i com es manifestarà davant l'estímul. Així, a l'hora de l'esbarjo podrà desenvolupar les activitats que solen fer els seus companys/-es de classe (tals com jugar a pilota, jocs en fer córrer la imaginació, jocs dinàmics, etc.) amb normalitat i deixant d'estar condicionada a l'hora de l'esbarjo a témer per les abelles, podent realitzar jocs i millorar la seva integració a l'escola i als seus companys/-es.

Conclusió:

La idea prèvia davant d'aquesta activitat no ha estat pas la mateixa al acabar de desenvolupar els 10 punts establerts ja que primerament, semblava una manera ben senzilla i lògica de disminuir i dessensibilitzar una fòbia però, al anar desenvolupant els 10 punts, me n'he adonat que no és tant senzill i que dins de cada punt, es poden anar desenvolupant diferents paràmetres, depenent de la psicologia del subjecte, que poden desencadenar d'altres punts que no he establert ni que se m'han pogut acudir prèviament. Per tant és de caire procedimental molt lògic però molt divers i complex. Molt més que minimitzar-ho a base de 10 punts pautats. Això m'ha fet reflexionar molt i crec que aquesta activitat si que ha estat molt profitosa per la meva persona ja que ha fet que vegués que les coses no són tant senzilles com jo mateixa puc creure en un primer pla previ i això em condueix a no caure en pre-concepcions senzilles sobre qualsevol tema que d'entrada em pugui fer ocórrer un únic sentit de desenvolupament d'aquest. Ni la vida, ni els fets quotidians ni la ment ni tan sols una abella, són tan senzills com hom creiem i popularitzem i caldrà anar-nos treient del cap aquesta falsa concepció de tot el que ens envolta i de nosaltres mateixos. Em sento profundament satisfeta d'haver pogut realitzar un excercici d'aquest caire.

Metafòricament, m'haviat fet la idea de que aquest plantejament era com el d'un arbre senzill de 10 branques que no condueixien a altres petites tiges més complexes (imatge/concepció preestablerta) i es tracta, més aviat, que depenent de si ha rebut l'aigua adequada, l'han podat a la temporada escaient o li han donat l'abono adequat (família, entorn ,cultura, estimulació, ...), les branques de l'arbre podrien haver crescut cap a una altra direcció (personalitat), desencadenant o no, d'altres petites tiges (fòbies, predileccions, aficions, valenties, etc.). I què, un cop desenvolupats aquests passos, no sols es presentaria la fòbia i resolució d'aquesta sinó que a més a més, es resoldria un altre problema no tant obvi de manera directa des del punt de vista del plantejament d'aquesta activitat, que seria la resolució i millora de la seva integració a l'escola i als seus companys/-es.

1. PRÀCTICA D'INTROSPECCIÓ

Som amb l'Ernest Luz i ens demana que fem una pràctica d'introspecció en la qual i durant la seva durada de 10 minuts com bé esitupla, ell sortirà de l'aula.

Aquesta pràctica consisteix en observar la ment i els pernsaments que ens poden sorgir durant aquests 10 minuts. Un cop transcorreguda aquesta durada, s'ha de posar en pràctica la pròpia observació del que ha esdevingut i dels continguts que han sorgit dins la ment de cadascú (tant la d'un mateix, com dels companys partíceps en l'aula).

En començar, l'Ernest surt de l'aula, deixant-nos sols, per tal d'iniciar l'introspecció pròpia.

Primerament (posem uns 3 minuts), no sabia en què pensar. M'explico; el fet que ell ens informés prèviament del que faríem i del que consistiria l'exercici, em forçava a pensar que havia d'entrar en aquesta pràctica, que solc fer constantment al llarg del dia. Resulta estrany però com que sempre entro en aquest (per dir-ho d'alguna manera) “estat” sense que ningú me n'informi prèviament, se'm va fer rar.

Tot i així, transcorreguts aquests primers minuts, vaig començar a observar objectes físics de l'aula sense adornarme'n. Començant amb la taula del professorat, la part que resulta ser la base de la taula estava impecable, mentre que la vía metàl·lica que formava part de l'estructura de la taula i que permetia el pes de la base, estava bruta de pols. D'aquesta observació vaig passar a pensar, que les dones de fer feines (ja creant la idea de dones i d'un físic estructurat; prejudici físic), no s'hi fixaven en deixar-ho ben net. Vaig passar a pensar en quina seria la via més útil per netejar-ho, o bé amb un drap moll o bé amb una mopa lligada amb un pal estret ja que l'espai entre via i base de la taula era escàs com per passar-hi la mà sense problemes.

Un cop trobada la solució a un problema que creia molest, la meva vista va passar a la pissarra. Estava neta, exceptuant una part en que hi havia marca d'haver-hi escrit i esborrat amb l'esborrador. Em va extranyar que per tan poc espai d'escriputra s'hagués embrutat tant la pissarra i vaig passar a mirar l'esborrador. Eureka!, l'esborrador estava massa brut i tot i haver netejat l'aula el dia anterior, els responsables de la neteja es van oblidar d'espolsar-lo.

Just acabant de resoldre la fita del meu exercici imaginatiu, desconnecto del meu món i “torno” a l'aula a causa d'un soroll d'obres que esdevé de l'exterior. Relaciono el so de l'exterior amb els carrers i ciutat de Girona i em condueixo a pensar on coi he arribat a aparcar el cotxe, “ah sí!” em dic a mi mateixa en l'interior, i esbrino si, per anar-lo a buscar, hauria de seguir el camí de sempre o bé adentrar-me a una nova drassera, que bé pot resultar infortuïta.
Deixarem aquest pensament per un altre moment, ja que l'Erenst és a l'aula i posem en pràctica l'excercici.

Ens pregunta si se'ns han fet curts o llargs, els 10 minuts. Hi havia un ampli ventall d'opinions de i per tothom. Hi havia qui no li havia costat pas entrar en aquest “estat” i qui, com a mi, havíem trigat cert temps.

Personalment se'm va fer curt, perquè passats els primers 3 minuts, me'n vaig “anar” de l'aula i vaig deixar fluir la meva ment i imaginació.

Com diu la cançó, just let it flow.

 

Martínez i Miró, Agnès