Pràctica 5. Freud. La passió secreta

Introducció. Breu resum del curtmetratge.

Freud, passió secreta és una pel·lícula dirigida per John Hudson l’any 1962 (EEUU). La pel·lícula tracta amb un enfocament biogràfic la vida de Sigmnud Freud des de 1885 fins a 1890.

Al veure la pel·lícula, primerament se’ns presenta a un inquiet Freud que no es veu compensat ni tan sols creu en les idees de Meynert a l’hospital de Viena, intentant resoldre els pacients amb histèries. Més endavant Freud se sent atret per les sessions hipnòtiques de Charcot i decideix estudiar amb ell, qui és el precurssor de la hipnosi. Tanmateix, instrueix a Freud per a que pugui emprar el mètode catàrtic, juntament amb la col·laboració de Breuer.

Més endavant, Freud coneix el cas d’una jove anomenada Cecily i estableix la psicoanàlisi, establint-hi vinculació entre ambdues parts i posant en manifest la dependència mútua, de manera que cada avanç aconseguit per a qualsevol d’ells, proporciona un nou impuls per a la comprensió de l’altre.

Acaba resolent l’enigma de la malaltia de la Cecily (així com els trastorns del propi Freud i, per conseqüència, del gènere humà en la seva integritat), Freud acabarà exposant els seus descobriment a Viena.  L’escàndol que es produeix és bestial i Breuer renega de les idees de Freud.

Finalment, es projecta a Freud com a un home culminat pel fracàs extern i social, alhora que estableix cert triomf personal i íntim del mateix protagonista.

Pràctica

Un cop havent visualitzat aquest film del cèlebre però repudiat de Hutson (en aquest cas i en el seu corresponent context històric), l’Ernest ens ha manat fer un comentari sobre quelcom que ens hagi cridat l’atenció de la pel·lícula.       

Personalment, m’ha cridat l’atenció el complex d’Èdip (pels nens) i d’Electra (per les nenes) i he decidit cercar informació.

 Freud per A. Warhol

Aquest complex, segons Freud, és causat com a conseqüència d’un fallit pas d’una fase psicosexual a una d’altra, concretament a l’estancament de la fase genital del nen o nena. Recordant que, la fase genital és la que finalment esdevé i com a última fase, durant la pubertat, en la que reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i ja té connotacions pròpies d’una sexualitat adulta. En la recerca de l’objecte sexual, el tipus de vinculació afectiva que s’ha tingut amb els pares pot jugar un paper important.

L’estancament d’aquesta es pot produir quan el nen o nena no veu que en la vida del seu pare (complex d’Electra) o la seva mare (complex d’Èdip), hi ha altres persones i que no únicament ell és l’únic i el centre de la vida de l’adult parental. Pel contrari, el nen/-a haurà de veure que la figura parental restant, també prèn un paper molt important per a ell, en el cas d’un nen i per a la mare i que, poc a poc, prendrà també protagonisme en el vincle dels 3, i per tant, en la seva totalitat ja que, el nen veurà que el pare no és quelcom intrusiu i amenaçador, ans el contrari, és una figura important i ho serà al llarg de la seva vida. El pare també se l’estima i així ha d’ésser transmès recíprocament.
Així doncs, l’actitud comprensiva dels pares ajuda a superar els complexes per ambdós sexes. En el millor dels casos, el nen tracta d’emular el que ell veu com el que vindria a ésser un personatge símil de rivalitat i així, superar-lo. Llavors la figura paternal esdevé un model per al fill/-a. El mateix ocorre amb una nena i la seva mare. 

A continuació faré una breu citació sobre el mite d’Èdip, el qual va promoure gran part d’investigació freudiana per tal de desenvolupar el complex d’Èdip.

Abans de casar-se, Laios i Iocasta van consultar l'Oracle de Delfos, el qual els advertí que “el fill que tinguessin arribaria a ser assassí del seu pare i espòs de la seva mare”. Laios, en veure néixer el seu primer fill, i tement l'acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D'aquí li ve a Èdip el seu nom (Peus inflats). Un tal Forbas, qui pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va infantar. Finalment Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi.

Aviat Èdip va destacar per la seva força extraordinària i la seva intel·ligència. A tal punt que provocava l'enveja dels seus companys de joc, fins que un d'ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Èdip, turmentat per aquesta idea consulta l'Oracle de Delfos. Aquest, com passa sovint amb tots el oracles, li contesta una frase enigmàtica que desencadena la tragèdia: “No tornis mai al teu país d'origen si no vols cometre l'assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. Commogut per aquestes paraules, Èdip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seva pàtria. Marxa doncs a l'aventura cap a Beòcia, fins que per un camí estret es troba amb quatre persones, una de les quals, un home vell. De mala manera li exigeix que surti del camí perquè pugui passar ell i el seu carro. Després d'una disputa Èdip mata aquest home vell, qui tràgicament era el seu pare Laios. Així s'acompleix la primera part de l'oracle. Tebes es va quedar sense rei, i a més a més, va patir una nova desgràcia: l'Esfinx, un monstre amb rostre i mans de dona, la veu d'home, cos de gos, cua de serp, ales d'au i urpes de lleó, assolava tota la contrada. Se situava a un turó a l'entrada de la ciutat de Tebes i a tots els vianants els proposava un enigma i si no li'n donaven resposta els devorava. Creont, germà de Iocasta, havent pres temporalment la regència de la ciutat, davant d'aquesta lacra que se'n duia milers de vides, va anunciar que concediria la corona de Tebes i la seva reina a qui destruís el monstre.

L'enigma de l'Esfinx era:

“Quin és l'animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dos, i a la tarda, tres?”

Èdip, delerós de glòria i curull d'enginy, va anar a l'encontre de la bèstia i va respondre: “L'home. A l'infantesa camina a quatre grapes; quan és adult, amb dos peus, i que és vell, va amb bastó”. L'Esfinx enfurismada se suïcida havent sentit la resposta d'Èdip. Aquesta actitud altiva que sempre va mostrar és un dels motors de la tragèdia: l “hybris” o petulància davant els déus pel fet de no acceptar del tot la condició humana. Aquests solen fer pagar dolorosament aquesta pretensió amb humiliacions i violència, i només quan l'home ha comprès la seva condició pot trobar la pau.

Així doncs Èdip és rei de Tebes. Casat amb la seva mare sense saber-ho té dos fills: Etèocles i Polinices i també dues filles, Antígona i Ismene. Molts anys després del matrimoni una pesta horrorosa assola la ciutat. És l'inici de la trama d'Èdip Rei de Sòfocles. Aquesta pesta matava homes i dones per igual i s'estenia per tota la ciutat. Èdip envia a Delfos Creont per preguntar a l'oracle com alliberar la ciutat de tal dissort. Apol·lo contesta que la pesta no cessarà fins que sigui castigat l'assassí de Laios, encara present a Tebes. Èdip emprèn aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: un missatger que arriba de Corint per anunciar-li la mort de Pòlib li confessa que el va recollir d'infant i el servent supervivent de Laios resulta ser el mateix pastor que el va abandonar. D'aquesta manera Èdip descobreix que el seu destí s'ha acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d'ell mateix per evitar-lo: ha mort el seu pare i s'ha casat amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l'incest comès, se suïcida penjant-se, mentre que Èdip es treu els ulls amb la punta de l’espasa per no veure els seus crims i és desterrat per Creont, que assumeix la regència de Tebes una altra vegada.

“Oh els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,

ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,

l’home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,

a quin tràngol d’espantosa desventura ha pervingut!

De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar

l’últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà

la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol”

Fragment d’Èdip Rei

Traducció de Carles Riba.

Èdip passarà els darrers anys de la seva vida errant com un captaire cec, acompanyat només per la seva filla petita, Antígona, una dona . La seva fi és narrada per una altra tragèdia de Sòfocles Èdip a Colonos, una obra representada després de la mort de l’autor: arribarà a Colonos, a l'Àtica, on serà acollit pel rei Teseu. Emparat per aquest, no cedeix a les reclamacions que torni a Tebes per part del seu cunyat i els seus dos fills, per beneficiar la ciutat de Cadmos de l'acompliment de l'oracle segons el qual la terra on sigui enterrat Èdip serà afavorida pels déus. Després de maleir els seus dos fills i Creont, Èdip deixa feliçment el món dels vius. Aquí es reflecteixen els ideals polítics de la ciutat d’Atenes, viscuda com a terra acollidora d’homes nobles, justa i oberta, tal com el segle V ens l’ha presentat en tots els àmbits de la cultura. A més a més, hi veiem fragments biogràfics de l’autor, Sòfocles, que no pot evitar deixar la seva empremta: Colonos és la pàtria de naixença del tràgic, i alhora aquest Èdip representat esdevé un autoretrat del mateix autor, gairebé un testament artístic on biografia i mite s’entrecreuen amb una bellesa inenarrable.

Antígona:

“Hi ha, doncs, un amor fins dels mals.

Perquè el que enlloc no es té per la ventura

Era per mi ventura,

Cada vegada que entre les mans jo el retenia.

Oh pare, oh estimat,

Tu que per sempre sota terra

De fosca t’has vestit”

Fragment d’Èdip a Colonos

Traducció de Carles Riba.

Tot i la redempció d’Èdip, els seus fills encara en patiran les conseqüències, ja que Etèocles i Polinices, acorden alternar-se cada any en el tron de Tebes. En acabar el primer any del seu regnat Etèocles es nega a cedir-li el torn a Polinices, tal com havien pactat, sinó que el foragita de la ciutat. El germà expulsat es refugia a Argos, el rei de la qual, Adrast li concedeix la mà de la seva filla. Polinices aconsegueix que organitzi un exèrcit contra Tebes per recuperar el regne: és l'anomenada expedició dels Set, tema d'una tragèdia d'Èsquil (Els set contra Tebes). Adrast assalta la ciutat dividint les tropes en set contingents, cadascun comandat per un cabdill contra una de les set portes de Tebes, cadascuna defensada al seu torn per un heroi tebà. Polinices ataca la porta protegida per Etèocles i els dos germans moren en combat l'un contra l'altre. Els argius són finalment anihilats pels tebans i solament pot escapar de la mort Adrast, gràcies al seu veloç cavall Aríon.

Per la seva banda, Antígona, l’altra filla d’Èdip, pacient i amorosa, fidel al seu germà mort, pateix exclusió i maltractaments per part del seu oncle Creont, perquè aquest no vol enterrar Polinices; en canvi ella se sent cridada pel deure sagrat d’enterrar els morts. Aquí entren en conflicte la llei humana i la llei divina, ja que Antígona ha de trencar la prohibició expressa de Creont d’enterrar els invasors que romanien al camp de batalla a la intempèrie. És l’argument d’una altra tragèdia de Sòfocles, Antígona. Finalment, infligint la llei humana ofereix el germà, i és condemnada a ser enterrada viva.

(Informació cercada via internet)

Conclusió reflexiva:   

Tot i que d’admetre que de John Hudson en desconeixia totalment la seva trajectòria com a director alhora que dels seus treballs cinematogràfics, em va resultar, des d’un punt de vista pròpiament subjectiu, que l’obra estava molt ben treballada en tant a creació artística i de disseny d’escenografia, clar-obscurs d’imatge i primers plans que conduïen a afegir emoció a l’espectador en segons quin tipus d’estratègia estètica s’emprava, en relació amb el que succeïa en dita escena i la tensió que es provocava en d’altres. Tanmateix, em va resultar interessant el film en si, alhora que complementar una teoria ja projectada a classe tant per tu, Ernest, com per la Dra. Marta Sadurní.         

Tot i resultar breu, aquest llargmetratge ens ha difós un ampli recorregut contextual (històric i teòric) la qual cosa alhora de desenvolupar la pràctica m’ha deixat entreveure que conforme l’anava desenvolupant, em feia més conscient i partícipa de tots els coneixements que Freud va desenvolupar en aquest fragment de la seva vida, de la mateixa manera que es va plasmar a la pel·lícula.            

Tot i així, el que m’ha cridat més l’atenció de tot plegat és que, alhora de cercar informació del mite d’Èdip i com aquest estableix relació amb la teoria de Freud, em va fer reflexionar de com i de quina manera la mitologia es va desenvolupar i ha perdurat fins els nostres dies tant per emprar-la com a base conceptual i de context socio-hisorico-politico-cultural (i així, base d’estudi), com per entreveure la relació i connexió que estableix amb la vida que portem, indiferentment del context en que ens puguem estar trobant. M’explico.  
 Els mites també poden proporcionar una experiència religiosa tot i que no té per què anar vinculat. Antigament, recreant i explicant mites, els membres i les societats en general creien apropar-se a les divinitats al escoltar-los.           
De la mateixa manera que els mites (personatges sobrehumans)i les llegendes (éssers humans com a personatges) són històries que tradicionalment es consideren com a verdaderes, se situen en un temps més recent, quan el món era molt més semblant a l'actual. Aquestes, poden ser considerades com a ficció  (conte popular) o poden ser considerades com a veritables (mite).        
Ja sigui grega, romana, nòrdica, egípcia, celta, etc., la mitologia es va establir per múltiples funcions. Tot i que la mitologia rau en base i referència a un sistema relatiu i coherent de mites fonamentats per la religió o sistema de creences, també s’estableix en el paràmetre i context de la cultura popular. Ja sigui per difondre uns o altres valors (com la temàtica de l’origen de l’univers, de la societat, els costums o fets importants), la mitologia s’aplica també a llegendes o històries de religions antigues (com la grega o romana) i els seus mites tenen com a característica principal la de narrar un fet on es complementen en contingut i història. Aquesta voluntat, interès o objectiu, va lligat al d’inculcar o transmetre algun valor que ens pugui servir per a la vida.     
Joseph Campbell (1904-1987), reconegut professor nord-americà especialitzat en mitologia  comparada i religió va establir que els mites es defineixen i es desenvolupen en quatre funcions bàsiques:

Les idees de Campbell van estar relacionades amb la comparació de diferents cultures i va arribar a la conclusió que són la transposició en relat d'una mateixa recerca espiritual. En aquestes històries, apareix un heroi que funciona com a arquetip i que segueix un camí marcat per l'aventura i l'apoteosi final. Aquest camí es mostra també als somnis i a la ficció, perquè és un universal que pertany a l'inconscient col·lectiu (segons la teoria de Jung, Carl Gustav Jung 1875-1961). Per tant el relat particular és només una "màscara" cultural i per estudiar-lo s'ha de veure quins elements essencials el formen. Aquests elements estan en descrèdit en el món contemporani i per això afloren sota la forma de trastorns mentals o obres de fantasia.

El fil que estableix la mitologia amb el nostre present és la capacitat d’establir moralitat humana, experiència religiosa (dogmàtica) en algun casos i/o fent un intent de connectar la percepció del passat moral, amb el contrast del nostre present d’avantguarda.

Per tant, els mites no es van desenvolupar envà i sols per narrar una història al poble, sinó que desencadenen una tasca molt important, la funció d’establir models de comportament.

A més d’aquest paral·lelisme que estableix la mitologia amb el nostre present, em va cridar l’atenció un altra fet, o més aviat, actitud. Tot i que no s’ha esmentat amb anterioritat a classe,  trobo interessant aprofundir-hi un xic. Es tracta de la masturbació en etapa d’infantesa.           
Freud desenvolupa les fases psicosexuals i el meu interès es detalla en l’anomenada fase fàl·lica (3-6 anys). En aquesta fase, la tercera,  s’esmenta que l’infant descobreix els genitals, la diferència de sexes, que és l’etapa de “jugar a metges”, etc. Que també té lloc el conegut i esmentat “Complex d’Èdip” i “Complex d’Electra”, i es menciona que, segons Freud, el nen pot arribar a desenvolupar la masturbació i sentir por o culpabilitat per fer-ho.  

Juntament amb l’aprenentatge de control d’esfínters, condueix al nen i/o nena a un gran descobriment, els seus genitals. Es possibilita, així, el coneixement del seu propi cos i les diferències amb l’altre sexe. La masturbació dels genitals a aquesta fase/edat, dels 3 als 5 anys, és normal/habitual i sol desaparèixer als 6 anys, reapareixent de nou, a l’etapa de pubertat. 

 L’inconvenient sorgeix quan aquest joc continuat de tocament augmenta de freqüència i/o s’allarga més enllà dels 6 anys. Davant d’aquest fet, serà important que els pares se n’ocupin perquè, de vegades, el rerefons d’aquesta acció continuada podria resultar que el nen o nena està patint angoixes o tensions que pretén relaxar i/o fluir a través d’aquests tocaments. Si no es fa cas i es presta atenció a aquesta petició d’ajuda que el nen/-a ens demana, pot comportar a que aquesta conducta passi a efectuar-se de manera compulsiva. En alguns casos, el nen/-a manté tanta compulsivitat que és incapaç de poder-se centrar en alguna activitat, repercutint conseqüentment a una disminució a baix rendiment en les altres tasques que poden arribar a facilitar un desenvolupament pròsper de conducta i d’interacció amb els altres. Si no es deté, la masturbació serà donada en qualsevol lloc o àmbit, aïllant-se, així, dels seus companys d’escola, de l’atenció que ha de prendre cap al mestre/-a, cap als pares, etc.,  i substituint-ho en forma de plaer i relaxació que és el que els ofereix la masturbació.

Aquesta compulsivitat pot ésser donada per varis factors com la manca d’higiene, inseguretat, manca d’estimulació externa (aquell nen al que no se li ofereixen activitats, jocs o amics amb qui poder distreure’s), fracàs escolar, excessives carícies dels adults (sobretot quan estan localitzades a parts del seu cos que l’exciten), desatenció afectiva dels pares (que el porta a refugiar-se en si mateix i en el seu propi cos), haver estat víctima d’abusos sexuals (en cas extrem).    
 
Per tant, l’ull de mira no és la manipulació dels genitals sinó quines poden haver estat les causes i les conseqüències per a que s’hagi arribat a desenvolupar i perdurar fins al punt d’arribar a un punt d’hàbit compulsiu.

Quan s’arriba a aquest cas i els pares ho han detectat, fóra bo que no se’l culpi, ja que si recau una actitud de culpa cap al nen/-a, contribuirà a augmentar aquesta tensió, reforçant  aquest comportament.
És per això que quan el nen es toca excessivament els genitals o té més de 6 anys i continua fent-ho, no és convenient renyar, culpabilitzar o amenaçar-lo (entre d’altres), sinó que els pares hauran de reflexionar sobre quines poden haver estat les possibles causes i mirar de modificar-les.  Actuant, per exemple dient-li: “No Paula, aquí és millor que no ho facis, ara estem celebrant l’aniversari de la Marta i ella vol jugar amb tu i totes els amics.” No castigar, sinó desviar, enfocar i exposar-li que hi ha altres activitats més interessant, enriquidores i d’interacció que poden produir-li felicitat, alegria, interès i divertiment i que sobretot, li poden resultar més plaents que la soledat i l’autosatisfacció a través d’aquestes estimulacions.

També és convenient visitar un psicòleg si es dóna aquest comportament ja que pot facilitar i ajudar a discernir i a marcar una sèrie de pautes per tal que el nen superi la situació que li provoca aquesta conducta.      

Amb aquests arguments, se li ha d’enfocar al nen/-a la visita a l’especialista, sense

anomenar-li la manipulació dels genitals ni entrar en valoracions morals amb ell. Evitant, així, un reforçament de comportament que, al cap i a la fi, és el de menys; és sols un símptoma, un senyal, una petició d’ajuda i l’important està en si podem resoldre l’ajuda, substituint-la per una millor salut i estabilitat social i sobretot, psicològica. Aquesta última suposarà el gran pilar que ens servirà per comprendre la humanitat, beneficiant la societat i, fins i tot, les petites però extraordinàries ments dels infants. Llenços que esperen ser pintats per acabar recollint obres magistrals.

 El llenç ja el tenim, els pinzells que puguem donar, resultaran una expressió o altra alhora de desenvolupar el traç, la tria de colors o el tipus de pigments que decideixi emprar l’infant, sempre haurem de tenir present que l’obra d’art la desplegarà ell/-a i que aquesta, estarà contínuament en curs. El paper que desenvolupem, la interacció que arribem a establir amb ell/-a (entre d’altres factors), resultaran peces clau per tal de que aquesta obra acabi sent la que l’infant esperava realitzar i no pas la que inconscientment s’ha vist alterada i, en conseqüència, distorsionada.           

“He arribat per fi al que volia ser de gran: un nen”.

Joseph Heller (1923-1999)

Pràctica 4: Mecanismes de defensa

Història

Sigmund Freud (1856-1939) neuròleg austríac, pare de la psicoanàlisi (s. XIX) en la que el comportament humà és el resultat de la nostra dinàmica interna, d’aquí que s’anomeni teoria psicoanalítica o psicodinàmica. Aquesta teoria no és científica sinó que pretén explicar el comportament patològic en base a processos interns del pacient. Freud s’interessa pels trastorns de l’època d’incerta explicació científico-biològica, anomenades histèries. Com que a l’època la vessant predominant era la ciència positivista i això, suposa un impedimento per a Freud per tal de poder desenvolupar la seva ciència, se’n va a París on estudiarà amb Jean-Martin  Charcot (1825-1893) neuròleg francès que realitzà estudis d’hipnosi amb els pacients, observant els processos histèrics en aquest estat hipnòtic, on, de vegades, desapareixen. Al tornar a l’estat de vigília, retornava la histèria. Freud estava molt interessat en la hipnosi i l’estat que produïa al pacient.       

A partir de l’experiència atorgada durant la seva estada a França i el anar desembolcallant els estats que aportava la histèria, juntament amb la hipnosi, Freud desenvolupa una sèrie d’estats o sistemes de consciència:          

El conscient forma una part menor de l’aparell psíquic a la que hi predomina l’inconscient. Aquesta part és la més gran, on resideixen els traumes, anhels, hàbits, experiències, etc. Entre ambdós estats trobem el preconscient, que és l’estat intermig.
Amb aquest terme, Freud va designar una àrea no conscient del psiquisme humà que ha de diferenciar-se en sentit estricte del sistema inconscient.

I, així, Freud va determinar l’ésser humà i el seu inconscient en tres parts/nivells:
 1)  ID (part innata): l’autèntica, la que ens satisfà, es regeix pel principi de plaer (buscar el plaer i rebutjar el malestar, dura fins els 2 anys de vida). És la part més egoista. Volem satisfer les necessitats immediates.     
2) EGO (JO): Fruit de la interacció amb els altres, per tant, adquirida (a partir dels 2 anys).  S’executa amb el principi de la realitat (té en compte les limitacions).         
Ambdós nivells s’han de posar d’acord (dinàmica interna).           
3) Superego (Súper jo): Aquesta part també és adquirida i té en compte l’altra gent (a partir dels 3 anys). Estableix un paper important la consciència i el remordiment.  És un intent de posar-nos en la pell dels altres.           
Tots els nivells s’han de posar d’acord per tal de poder coordinar-se i aquestes, seran el reflex del que arribem a fer el dia a dia.          

Freud farà ús d’aquestes parts per tal d’explicar i justificar comportaments (entitats mentals).
D’aquí, Freud desenvolupa el que anomena líbido (energia vital, de tipus sexual), rebutjada per la societat i professionals de l’època, qualificant-la d’aberrant al denominar un nen com a un ésser egoista i pervertit. La libido era per Freud una mena de fluït que emanava de les zones erògenes i produïa una mena d’excitació física, energètica. Aquesta energia s’havia de descarregar. Si no es podia descarregar pel canal físic que l’havia produït, l’energia buscava canals anteriors. Es a dir si es generava una excitació a nivell genital i l’energia no es podia canalitzar d’aquesta manera, potser tindríem una regressió i el subjecte intentaria satisfer i descarregar aquest excés energètic a través d’un canal anterior, per exemple, a través d’alguna satisfacció oral (per exemple volent de nou el xumet o en adults a través de satisfaccions orals, com menjar, beure, etc.).  
Més tard va desenvolupar la teoria del desenvolupament psicosexual on Freud determina 4 fases/etapes que experimenta el nen/-a fins a l’edat adulta, desenvolupant la sexualitat d’un mateix des de ben petits. Quan Freud parla de la sexualitat infantil o de les fases sexuals, no s’ha d’equiparar amb la sexualitat adulta. A manera de síntesis podríem dir que Freud pensava que l’infant passava per unes fases de descoberta del món i del seu propi cos. Cada una d’aquestes fases implicava una cerca de satisfacció però també cada fase conduïa a unes certes angoixes i conflictes. La manera en com l’infant vivia aquestes fases i la forma que l’ajudaven els seus pares o els adults a resoldre els conflictes que hi estaven associats era molt important per entendre les fixacions, els traumes i la construcció de la personalitat.   
1) FASE ORAL (2 anys del nen/-a)     És la primera fase i està relacionada amb la funció oralalimentícia. L’infant troba un plaer en l’acte de succionar i alimentar-se. La succió, a més, encara que no impliqui incorporació d’aliment- com per exemple succionar el xumet- és una primera via de descàrrega de les tensions del nen/a. La sensibilitat de la mare a les necessitats de l’infant serà important en aquesta fase. La “pèrdua del pit” es a dir, reconèixer que l’infant ja “s’ha fet un xic gran” i ja no li cal el pit o el xumet per tranquil·litzar-se pot ser viscut amb angoixa per alguns nens, depenent de com hagi après l’infant a regular-se i de la relació que hagi establert amb la mare.     

2) FASE SÀDICO-ANAL          La segona fase és la fase sàdica-anal i està relacionada amb la funció del control d’esfínters. L’infant, que fins ara no podia controlar aquesta part del seu cos, comença a experimentar que pot controlar el procés de micció i defecació. Però no és fàcil i requereix aprenentatge. El nen pot desenvolupar fantasies de ser un “nen dolent” o un “nen brut”, començar a relacionar aquestes zones erògenes amb “quelcom dolent o fastigós”. Pot utilitzar aquest control per fer enfadar als pares etc. El conflicte amb els pares per aquest aprenentatge pot viure’s amb agressivitat. Per això es parla de fase sàdica-anal.

3) FASE FÀL·LICA (3 als 6 anys)         La tercera etapa és la fase fàl.lica: L’infant descobreix els genitals, la diferència dels sexes. Es l’etapa de “jugar a metges” etc. El nen pot masturbar-se i sentir por o culpabilitat per fer-ho. En aquesta fase té lloc el celebrat “complex d’Èdip” i “complex d’Electra”.       

4) FASE DE LATÈNCIA (6 als 12 anys)           Cap a l’edat de 6/7 anys, l’infant s’adona que les qüestions sobre el sexe no són de “bona educació”. Dirigeix la seva atenció cap a altres coses i no vol sentir a parlar d’això. Es l’època que els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes i s’enfaden si els hi parlen de novies etc.         

5) FASE GENITAL        Finalment esdevé la fase genital. A la pubertat reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i ja té connotacions pròpies d’una sexualitat adulta. En la recerca de l’objecte sexual, el tipus de vinculació afectiva que s’ha tingut amb els pares pot jugar un paper important.

     

La fixació per alguna d’aquestes fases pot crear trastorns o problemes conductuals.

Un cop esmentades totes aquestes fases, continuem, introduïnt-nos ja, als mecanismes de defensa.   
Els mecanismes de defensa són aquells dispositius interns que contrueixen l’EGO, creats per el JO per protegir l’estabilitat psíquica de les persones i del trasvals que això podria generar, manejant l’ansietat prevenir la seva aparició i preservar l’equilibri psíquic. Per tant, ens defensen del material conscient a la inconsciència, establin i mantenint l’estabilitat psíquica de les persones.    

Pràctica
La pràctica gira entorn els mecanismes de defensa que Anna Freud va proposar al 1966, concretament, 9 mecanismes de defensa que l’EGO empra a favor de la persona.

1) REPRESSIÓ: Freud el considerava el mecanisme de defensa més important. L’anomenava també DEFENSA. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat pot, a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar una gran quantitat d'energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l'inconscient.

2) NEGACIÓ: És un mecanisme relativament simple que consisteix a negar a creure que un esdeveniment amenaçador o aversiu va tenir lloc o que una determinada condició existeix. Igual com fa la repressió, la negació intenta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.

3) PROJECCIÓ: És el mecanisme a taves del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a si mateix.

4) RACIONALITZACIÓ: La persona redueix l’ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.
5) INTEL·LECTUALITZACIÓ: Aquest mecanisme consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.           

6) FROMACIÓ REACTIVA: Una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

7) REGRESSIÓ: És el mecanisme que actua quan davant de dificultats per afrontar una amenaça, la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les quals havia experimentat una fixació.

8) DESPLAÇAMENT: Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, donat que així es redueix l’ansietat.

9) SUBLIMACIÓ: És el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.

Excercici pràctic:

L’objectiu de la pràctica és exemplificar la fluïdesa d’emoció tant adequada com inadequada, sublimant amb exemples, cadascun dels 7 pecats capitals.

IRA:
- Constructiva: Anar al gimnàs, anar a ballet, fer muai tai.           
- Destructiva: recórrer a la violència gratuïta, clavar un moc a algú, maltractar animals de comanyia.          

LUXÚRIA:
- Constructiva: enviar un mail amb contingut romàntico-sexual a la persona a qui estimes, masturbar-se, organitzar un tupper-sex.     
- Destructiva: violar, tenir relacions sexuals sense protecció, abusar sexualment d’animals.

GULA:
- Constructiva: Menjar equilibradament, respectar els àpats i les seves respectives pauses.
- Destructiva: No voler menjar, menjar sense necessitat de tenir gana (+ansietat).

PERESA:
- Constructiva: Dormir i descansar les hores adequades per tal de no veure’s desncomensat al llarg del dia.  
- Destructiva: Deixar de fer els objectius estipulats, apalancar-se.

SUPÈRBIA:
- Constructiva: Treballar en equip, ajudant-se mútuament per tal de resultar una millora comuna.     
- Destructiva: Criticar als demés, faltar al respecte projectant superioritat, infravalorar als altres.

ENVEJA:
- Constructiva: alegrar-te per les bones notícies dels altres i creure que ets capaç d’afrontar-les de la mateixa manera, no crear distàncies ni rivalitats sinó valorar-se un mateix.
- Destructiva: Criticar, assassinar a algú que creus que és millor que tu.

AVARÍCIA:
- Constructiva: Sentir-se realitzat amb els objectius a complir i ser realista si són possibles o no d’assolir, alhora que sense menysprear i sense voler ser qui més n’assoleix.
- Destructiva: matar per aconseguir diners, egoisme, no tenir límits per aconseguir quelcom desitjat.

Conclusió reflexiva:

Tal i com vaig experimentar amb l’anterior pràctica (distorsions cognitives), torno a tenir la mateixa sensació, en tant a que tard o d’hora hom hem emprat algun d’aquests mecanismes per tal de sentir-nos afavorits sense haver-ne estat plenament conscient de cadascuna de les nostres actituds i accions. Crec que aquesta sensació es repeteix perquè tots ens acabem sentint partícips en segons quines situacions, i aquestes promouen la nostra resposta per tal de sentir-nos protegits davant dit estímul o situació coneguda i/o adversa. Sempre mantenim aquesta alerta i sempre responem amb l’objectiu de sentir-nos satisfets davant qualsevol fet que puguem detectar com a perillós per a la nostra persona. Tot i així, és ben cert que de protegir-nos a sentir-nos segurs, sols hi ha un pas, com de l’amor a l’odi (mai millor dit, modèstia a part), i és que, ben bé, la màxima problemàtica que ens abasta aquesta pràctica i que es pretenia remarcar és que, tant si fem quelcom destructiu com constrictiu, aconseguirem plaer, plaer representat de manera recompensadora com sentir-se segur un mateix, realitzat, complementat, superior... Però cal no confondre ambdues projeccions ja que el resultat per a un mateix o per als qui l’envolten, pot ser desafortunat.

Crec que és important veure sempre la cara bona, positiva, plena (digues-li com vulguis) de tot. És fàcil dir-ho però no és pas tant difícil de complir. Si hom enfoquem els fets com a quelcom negatiu, evidentment sempre respondrem amb la mateixa càrrega negativa i això no ens deixarà entreveure quines són les opcions positives davant qualsevol. Sempre hi ha dos camins a triar però no tothom els vol veure o, senzillament, no tothom vol girar el cap per ampliar el seu camp visual i poder veure que sempre hi ha opcions a escollir. Tanmateix, la vida que cadascú a portat i com l’ha viscut (societat, cultura, família, zona, etc.) també són grans condicionants perquè es prengui un camí o altre. Tot i així, és d’agrair saber i conèixer que si som capaços, podem canviar el rumb de la vida.

Tot i que això no és fàcil, cal no confondre amb el simular o fer una acció sent-ne conscient però no realment partícip, m’explico. Les persones tenim la necessitat de donar per rebre, el plaer pel plaer. Si dones diners a un sense sostre, els hi dones sabent que estàs fent una bona acció i això, fa que et sentis millor, t’aporta satisfacció. En canvi, trobem, per exemple, alguns ex-convictes que han dut a terme correctament un programa de reintegració i rehabituació social i l’han completat correctament. Un cop han sortit en llibertat, han tornar a crear conflictes amb un període curt (tot i tenir la creença de que si és deixat en llibertat, és perquè ja ha pagat la condemna que li esqueia). I és que, és ben bé que no sols ens podem limitar a autoenganyar-nos sovint, per sentir-nos millors (en un ampli ventall del que podria significar ser millor per a cadascú de nosaltres) però que és de tenir en compte, sinó que fins i tot prenem sovint, un camí més enrevessat o difícil per tal d’evitar el que ens podria suposar una estabilitat emocional i, per tant, constructiva: el camí fàcil, de l’estabilitat. Uns o altres tornem a reincorporar-nos al tornado emocional que a vegades, sembla ser el que menys convé però més ansiem en comptes de donar-nos una segona oportunitat, seguint un camí més encertat. I a més a més, a vegades, hi ha una necessitat de voler millorar el que és negatiu i destructiu, augmentant-lo que no pas volent augmentar l’estabilitat i constructivitat de cadascú. Un exemple?  Líders de sectes com James Waren Jones, Shoko Asahara, Charles Manson o fins i tot un humil jove anomenat M. D. Chapman, assassí de Jhon Lennon. Seguint un historial d’infància plena de soledat, sense figures paternals que creessin estabilitat psico-emocional i rere varis intents de suïcidi, Chapman es refugia amb la religió cristiana i la música dels Beatles, on se sentia a gust i resguardat. Poc a poc, desitja viure la vida que creu que viuen els músics, fins a tal punt de voler ser un d’ells. El dia en que Lennon, en una roda de prensa diu la coneguda frase “Els Beatles som més famosos que Jesús”, Chapman troba l’excusa ideal per poder-lo assassinar. Segons Chapman, aquella va ésser una senyal per tal d’assassinar a Lennon ja que havia faltat a Jesús, i, així, poder ocupar el seu lloc a la banda i si no fos així, ser “la persona que va assassinar a en Lennon, sent més famós que ell”. Trobem doncs, en la figura de Chapman, una persona realment inestable, amb una alta desequili, el que va conduir el que va pronosticar. Evidentment, és un extrem, però cal tenir en compte que hi ha casos de persones que han viscut una infància realment traumàtica i han sortit endavant, poc a poc, amb totes les forces, per intentar deixar de ser aquella persona que s’arrossega en el passat i que finalment, han abandonat per ser la persona que realment ha de viure el present.

Avui dia, encara Chapman segueix orgullós del que va fer aquella matinada del 8 de desembre de 1980.

Pràctica 3: Distorsions cognitives

Història

En aquesta classe l’Ernest ens va reconduir conceptes vistos en anterioritat per tal d’enllaçar fil conductor i conceptual.    
Primerament esmentant a Wilhelm Maximilian Wundt (1823-1920). Fisiòleg, psicòleg i filòsof estructuralista alemany.  Wundt pretén investigar per tal entendre com funciona i s’estructura la ment i quins poden ésser els seus continguts, l’estudi de l’experiència conscient, la consciència. Tractarà l’estructuralisme.           
            - Tipus de continguts mentals: imatges, emocions i sensacions.    
Tanmateix, trobem William James (1842-1910). Filòsof nord-americà. Tractarà i serà el precursor  del funcionalisme; Primer gran funcionalista que es preguntarà com funciona la ment, ciència de la vida mental, dels seus fenòmens i les seves condicions.
            - Fenòmens mentals: Sensacions, desitjos, cognicions...     
            - Condicions: processos corporals i socials que influeixen en la vida mental.
Ambdós autors entendran la ment com a estats de consciència i com a objecte d’estudi per a la ciència.       
John Broadus Watson (1878-1958) fou un dels psicòlegs americans més importants del segle XX, conegut per haver establert el conductivisme com a escola psicològica. Aquesta, centrarà el seu punt d’estudi en la conducta ja que, pel contrari, la psicologia no es pot centrar en els estats de la consciència ja que són immesurables. Trobem dos altres autors ja esmentats; Iván Pavlov i el seu condicionament clàssic (E à R / estímul à resposta) i B. F. Skinner (1904-1990) i el condicionament operant (EàRàC / estímul à resposta à consqüència).

De mans de Albert Ellis (1913-2007) terapeuta cognitiu conductual i Aaron Temkin Beck  (nascut 1921) psiquiatra nord-americà, sorgirà el cognitivisme (1950-1960) eixamplant, així, l’objecte d’estudi de la psicologia.  La psicologia s’ha d’ocupar de la conducta, de tota la conducta:       
            - Conducta observable          
            - Conducta no observable

Establint el següent esquema conceptual:

Aquest nou coneixement i enfocament cap a l’enteniment de la ment humana és molt més complex que els anteriors i manté dos components. El primer de caire científic (mesures, estadística, experiments, etc) i l’altre, com a creença del procés cognitiu (representacions mentals o esquematitzacions mentals).    
Aquest esquema, doncs, ens projecta l’idea que, al rebre donat estímul a “x” persona, aquesta, abans d’efectuar la resposta,  l’estímul passarà per una espècie de tamís mental pel qual es processarà dita informació però de manera desigual (no sempre serà processat del mateix mode en cada individu) a la rebuda ja que, cada organisme és diferent i independent. M’explico, tot el que vivim té relació o a vegades, correlació amb el que percebem, per tant, alhora de processar informació, l’organisme serà l’intermediari entre l’estímul i la resposta, donant una conseqüència (pe.: conducta) diferent a la que podria rebre una altra persona del mateix estímul que aquesta. 

Pel cognitivisme, les persones no som còpies, predictibles o senzillament subjectes que reben estímuls, tot és més complex, com ja hem pogut comprovar a l’esquema anterior. El cognitivisme és l’escola o corrent predominant en l’actualitat per gran part de professionals de la psicologia. Tanmateix, podem configurar, canviar i/o modificar aquesta esquematització ja que tenim la clau per fer-ho, tenim la capacitat d’accedir als processos cognitius i això, contribueix a fer possible la modificació del mateix coneixement conceptual. 

Pels psicòlegs/-es especialistes en conducta no observable, donen importància no sols al fet de com pot actuar una persona, sinó que prenen importància en conjunt, annexant els pensaments, sentiments, etc. d’una persona. Aquesta obertura àmplia de ventall conceptual permet que el cognitivisme doni abast a una major riquesa i amplitud conceptual per tal de poder-se cenyir al màxim a l’estudi de la psicologia en l’ésser humà.

(Esquema cognitivista).        
Ellis i Beck començaran a analitzar i classificar diversos exemples (pensaments determinats) i podem trobar-les en el manual de trastorns de psicòlegs DSM4-R (EEUU) o CIE-10 (Europa) .  A partir d’aquesta classificació en que la psicologia s’ha d’ocupar de les emocions, pensaments, etc., sorgeix el nom de distorsions cognitives.  Aquestes distorsions són aquells pensaments que tindran algun tipus de conseqüència en els estats d’ànim i conducta de les persones.

Pràctica

Al finalitzar l’ explicació conceptual vinculada amb aquesta pràctica, vàrem posar en contrast 12 de distorsions de les classificades al manual elaborat per Ellis i que l’Ernest ens va facilitar, posant-hi dos exemples per cadascun dels diferents tipus de distorsions.

1.      Generalització excessiva Exageració de casos aïllats.       
- He suspès un examen, per tant, suspendré tots el que hagi de fer.
- El meu xicot m’ha traït, mai més voldré mantenir una relació afectiva amb ningú.

2.      Abstracció selectiva Puntualitzar i emfatitzar un punt del total establert.
- Jugo un partit de futbol i a la segona part, em marquen targeta groga, per tant, falta. Quina merda de partit! (No contemplo que durant el partit, he marcat un gol decissiu pel meu equip, per exemple).   
- Somric a un nen de 7 anys, i no em torna el somriure. És un mal educat, segur que els seus pares són uns amargats.      

3.      Polarització o pensament tot o res O és blanc o és negre.
- Ningú em fa cas a classe, tothom m’odia. (Obviar la opció, per exemple, que un ha de poder ésser capaç per donar un pas per tal de sociabilitzar-se, en aquest cas, a classe amb els companys/-es).    
- Em van atropellar el gat i va morir. Mai més tindré gat perquè si el tinc, el tornaran a atropellar.   
 

4.      Desqualificació d’allò positiu Infravalorar allò positiu.    
- He tret un 9’5 a l’examen però ha estat pura sort.          
- Avui m’ha saludat la Marga, preguntant-me com m’havien anat les vacances, segur que necessita quelcom que sap que puc donar-li. Interessada.    

5.      Lectura del pensament Pressuposar quelcom, sense fonaments.
- No penso quedar amb elles perquè pensen que sóc lo pitjor.     
- Si porto el Mac per anotar els apunts a classe tots creuran que sóc una elitista.

6.      Endevinar el futur Pronosticar, augurar fets.        
- Passo de demanar-li un bolígraf al company perquè em dirà que tinc molta barra.
- No penso trucar al meu sogre perquè ell tampoc ho farà mai.  

7.      Magnificació i minimització Sub o sobreestimar fets.      
- L’Eloi em va fer un petó el divendres passat, segur que s’ha enamorat de mi.
-  M’agradaria arribar a conèixer aquella dissenyadora de moda però no crec que sigui recíproc ja que només sóc una mísera seguidora de les seves col·leccions i no tinc ni tan sols estudis de disseny de moda.           

8.      Raonament emocional Raonar, analitzar, discutir subjectivament sense tenir ni tan sols fonaments per demostrar el que es critica (tant positiva com negativament).
- Em sento sola, això és que ningú m’estima.         
- L’altre dia vaig tenir una cita amb el noi que estic coneixent però vam tocar un tema fràgil (mort d’un familiar) i em vaig posar a plorar. L’he trucat aquesta tarda i no me l’agafa, segur que no vol seguir quedant perquè creu que sóc una persona inestable.        

9.      Etiquetar erròniament A no té perquè conduir a B. Assignar il·lògicament.
- Com que és marroquí, segur que és mala persona (racisme, xenofòbia, prejudicis socio-culturals).  
- Els meus veïns tenen un gos de raça, és una vergonya que no estiguin conscienciats sobre el maltracte i abandonament animal.        

10.  Autoinculpació Imputar-se culpabilitat irraonablement.
- Vaig patir un accident de cotxe i m’he quedat de per vida amb cadira de rodes. Si hagués sortit abans no hagués coïncidit amb aquell camió, és culpa meva per haver trigat tant a agafar el cotxe.  (Culpa il·legítima).    
- Si jo hagués utilitzat preservatiu res d’això m’estaria passant. (Compte, a vegades ens inculpem fets que evidentment podrien haver-se evitat en el seu degut moment, però hem de tenir en compte, que en aquest cas, no és cosa d’un sinó de dues persones i malauradament, en la societat en la que vivim, en la que es respira certa “atrofia social”, encara es respira aquesta culpabilitat individual, és cosa de dos, i les conseqüències, també han de ser-ho).

11.  Personalització Responsabilitzar-se de fets que un no n’és responsable.
- Vaig somiar que agafaria la grip i finalment, estic ben engripada. Això ha passat perquè ho vaig somiar (tinc poder).  
- Si hagués seguit pel carrer principal no m’haguessin robat la cartera.

12.  Imperatiu categòric 
- He de deixar de menjar per ser la més bonica (trastorn alimentari).    
- He de treure’m el carnet de cotxe a la primera sinó seré una mala conductora.

Conclusió reflexiva:

És ben bé, que hom hem fet ús de totes o algunes d’aquestes distorsions al llarg de la vida que portem i que, probablement, en seguirem fent ús més o menys conscientment, un cop se’ns han plantejat 12 distorsions que poden haver-nos ajudat a obrir amb certa claredat els ulls amb que vivim el món o, si més no, posar-nos unes ulleres per adonar-nos-en. Tanmateix, amb les distorsions, es crea el dualisme del que és correcte, normal o habitual o que, si més no, fóra bo que sigués així, amb el que,  contràriament, se suposa que  és o que si més no porta l’etiqueta d’incorrecte, anòmal, insòlit o senzillament, rar.            
I que, establint ambdós paràmetres, què o com ha d’ésser el límit davant donada distorsió, què gradua la balança cap a la normalitat a/o l’anòmal.     Amb això no pretenc fer una crítica sobre què és el que crec que és correcte o el que no sinó que intento plasmar què en trec personalment del que veig i observo al meu voltant. La nostra societat occidental ja ens ha guiat sempre pel que ha d’ésser correcte i/o ètic, seguint les premisses instruïdes per la cultura en la que pertanyem i que acabem fent-la nostra, en diferents capítols de la nostra vida, sent-ne conscients o no. I que, també cal remarcar l’abús que en fem per tal de justificar uns o altres actes.
Tanmateix, a vegades sembla que la societat sigui un senzill remat d’ovelles en el que, en el moment que el pastor dicta canviar de camp, el seguim sense problema. Amb aquesta metàfora dono a entendre que sense adonar-nos, seguim i fem cas del que està de moda fins i tot en terme conceptual i, depenent del judici que se’n faci, nosaltres seguim aquesta sentència. Això ho podem constatar per mitjà de la història que ens precedeix. Quan Colom va descobrir Amèrica (en teoria) i els esclaus africans eren intercanviats per patates, no hi havia cap tipus d’ètica ni distorsió aparent, ans el contrari, era quelcom preuat, el benefactor que tenia molts esclaus, era ric, apreciat i valorat socialment i econòmicament i mereixia respecte. Si això és donés avui dia, se’n faria ressò mediàtic arreu del món i se’l condemnaria, probablement, a una alta condemna carcerària.    
És ben bé, que si ens posem a mirar la història, tampoc fa tant d’això i sincerament, cada dècada, per exmple, del 1900 s’han anat pronosticant, anunciant, modificant i sentenciant diferents punts de vista, diferents ulleres sense ressò entre un canvi i altre (tampoc pretenc generalitzar però en major part de casos, així ha estat).

Aquesta pràctica m’ha deixat entreveure que tot i havent pogut classificar certes distorsions cognitives, al cap i a la fi, aquestes es basen i se centren únicament en l’individu i aquest, com hom sabem, és subjectiu. Per tant, la preconcebuda nitidesa classificable d’allò que es considera distorsió a allò que no ho és, es complica i condueix a un ampli laberint del que vindria a ésser la ment humana, en el qual recorren infinits circuits de pensaments, creences, preconcepcions, lleis, prejudicis, etc.

Per tant, no sols serà necessària una bona base conceptual, instrumental i instruïda, sinó que l’aplicació d’aquesta en el subjecte, l’ésser humà, serà fonamental i aquesta farà que tot és compliqui i que, per resultat, atorgui una màxima complexitat i/o modificació al tema.  Allò que se suposa que ha d’ésser objectiu, generalitzat i ben entès per tothom es va fraccionant poc a poc, a mesura que anem comprovant que l’individualitat pot canviar constantment i pot acabar esquerdant el total d’aquesta o fins i tot, destruir-la, això sí, creant-ne, com sempre, un nou concepte.     

Tant de bo l’ésser humà i, en definitiva, la societat tingués el mateix poder que té per regenerar-se conceptualment, com per poder afrontar i ajudar a les societats que realment mai els han brindat un canvi, senzillament, poder començar a obrir els ulls al món, ja vindran les ulleres.