Pràctica 5. Freud. La passió secreta

Introducció. Breu resum del curtmetratge.

Freud, passió secreta és una pel·lícula dirigida per John Hudson l’any 1962 (EEUU). La pel·lícula tracta amb un enfocament biogràfic la vida de Sigmnud Freud des de 1885 fins a 1890.

Al veure la pel·lícula, primerament se’ns presenta a un inquiet Freud que no es veu compensat ni tan sols creu en les idees de Meynert a l’hospital de Viena, intentant resoldre els pacients amb histèries. Més endavant Freud se sent atret per les sessions hipnòtiques de Charcot i decideix estudiar amb ell, qui és el precurssor de la hipnosi. Tanmateix, instrueix a Freud per a que pugui emprar el mètode catàrtic, juntament amb la col·laboració de Breuer.

Més endavant, Freud coneix el cas d’una jove anomenada Cecily i estableix la psicoanàlisi, establint-hi vinculació entre ambdues parts i posant en manifest la dependència mútua, de manera que cada avanç aconseguit per a qualsevol d’ells, proporciona un nou impuls per a la comprensió de l’altre.

Acaba resolent l’enigma de la malaltia de la Cecily (així com els trastorns del propi Freud i, per conseqüència, del gènere humà en la seva integritat), Freud acabarà exposant els seus descobriment a Viena.  L’escàndol que es produeix és bestial i Breuer renega de les idees de Freud.

Finalment, es projecta a Freud com a un home culminat pel fracàs extern i social, alhora que estableix cert triomf personal i íntim del mateix protagonista.

Pràctica

Un cop havent visualitzat aquest film del cèlebre però repudiat de Hutson (en aquest cas i en el seu corresponent context històric), l’Ernest ens ha manat fer un comentari sobre quelcom que ens hagi cridat l’atenció de la pel·lícula.       

Personalment, m’ha cridat l’atenció el complex d’Èdip (pels nens) i d’Electra (per les nenes) i he decidit cercar informació.

 Freud per A. Warhol

Aquest complex, segons Freud, és causat com a conseqüència d’un fallit pas d’una fase psicosexual a una d’altra, concretament a l’estancament de la fase genital del nen o nena. Recordant que, la fase genital és la que finalment esdevé i com a última fase, durant la pubertat, en la que reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i ja té connotacions pròpies d’una sexualitat adulta. En la recerca de l’objecte sexual, el tipus de vinculació afectiva que s’ha tingut amb els pares pot jugar un paper important.

L’estancament d’aquesta es pot produir quan el nen o nena no veu que en la vida del seu pare (complex d’Electra) o la seva mare (complex d’Èdip), hi ha altres persones i que no únicament ell és l’únic i el centre de la vida de l’adult parental. Pel contrari, el nen/-a haurà de veure que la figura parental restant, també prèn un paper molt important per a ell, en el cas d’un nen i per a la mare i que, poc a poc, prendrà també protagonisme en el vincle dels 3, i per tant, en la seva totalitat ja que, el nen veurà que el pare no és quelcom intrusiu i amenaçador, ans el contrari, és una figura important i ho serà al llarg de la seva vida. El pare també se l’estima i així ha d’ésser transmès recíprocament.
Així doncs, l’actitud comprensiva dels pares ajuda a superar els complexes per ambdós sexes. En el millor dels casos, el nen tracta d’emular el que ell veu com el que vindria a ésser un personatge símil de rivalitat i així, superar-lo. Llavors la figura paternal esdevé un model per al fill/-a. El mateix ocorre amb una nena i la seva mare. 

A continuació faré una breu citació sobre el mite d’Èdip, el qual va promoure gran part d’investigació freudiana per tal de desenvolupar el complex d’Èdip.

Abans de casar-se, Laios i Iocasta van consultar l'Oracle de Delfos, el qual els advertí que “el fill que tinguessin arribaria a ser assassí del seu pare i espòs de la seva mare”. Laios, en veure néixer el seu primer fill, i tement l'acompliment del destí, va encarregar a un servent fidel que matés la criatura, però el serf, compadit per la fragilitat del nen, es va limitar a abandonar-lo a la muntanya, lligat pels peus a un arbre. D'aquí li ve a Èdip el seu nom (Peus inflats). Un tal Forbas, qui pasturava els ramats de Polibi, rei de Corint, el va alliberar i el va infantar. Finalment Polibi i la seva dona Peribea el van adoptar com a fill propi.

Aviat Èdip va destacar per la seva força extraordinària i la seva intel·ligència. A tal punt que provocava l'enveja dels seus companys de joc, fins que un d'ells, ressentit, li va revelar el seu origen adoptiu. Èdip, turmentat per aquesta idea consulta l'Oracle de Delfos. Aquest, com passa sovint amb tots el oracles, li contesta una frase enigmàtica que desencadena la tragèdia: “No tornis mai al teu país d'origen si no vols cometre l'assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. Commogut per aquestes paraules, Èdip decideix no tornar mai més a Corint, desconeixent que no és en realitat la seva pàtria. Marxa doncs a l'aventura cap a Beòcia, fins que per un camí estret es troba amb quatre persones, una de les quals, un home vell. De mala manera li exigeix que surti del camí perquè pugui passar ell i el seu carro. Després d'una disputa Èdip mata aquest home vell, qui tràgicament era el seu pare Laios. Així s'acompleix la primera part de l'oracle. Tebes es va quedar sense rei, i a més a més, va patir una nova desgràcia: l'Esfinx, un monstre amb rostre i mans de dona, la veu d'home, cos de gos, cua de serp, ales d'au i urpes de lleó, assolava tota la contrada. Se situava a un turó a l'entrada de la ciutat de Tebes i a tots els vianants els proposava un enigma i si no li'n donaven resposta els devorava. Creont, germà de Iocasta, havent pres temporalment la regència de la ciutat, davant d'aquesta lacra que se'n duia milers de vides, va anunciar que concediria la corona de Tebes i la seva reina a qui destruís el monstre.

L'enigma de l'Esfinx era:

“Quin és l'animal que pel matí té quatre peus, al migdia en té dos, i a la tarda, tres?”

Èdip, delerós de glòria i curull d'enginy, va anar a l'encontre de la bèstia i va respondre: “L'home. A l'infantesa camina a quatre grapes; quan és adult, amb dos peus, i que és vell, va amb bastó”. L'Esfinx enfurismada se suïcida havent sentit la resposta d'Èdip. Aquesta actitud altiva que sempre va mostrar és un dels motors de la tragèdia: l “hybris” o petulància davant els déus pel fet de no acceptar del tot la condició humana. Aquests solen fer pagar dolorosament aquesta pretensió amb humiliacions i violència, i només quan l'home ha comprès la seva condició pot trobar la pau.

Així doncs Èdip és rei de Tebes. Casat amb la seva mare sense saber-ho té dos fills: Etèocles i Polinices i també dues filles, Antígona i Ismene. Molts anys després del matrimoni una pesta horrorosa assola la ciutat. És l'inici de la trama d'Èdip Rei de Sòfocles. Aquesta pesta matava homes i dones per igual i s'estenia per tota la ciutat. Èdip envia a Delfos Creont per preguntar a l'oracle com alliberar la ciutat de tal dissort. Apol·lo contesta que la pesta no cessarà fins que sigui castigat l'assassí de Laios, encara present a Tebes. Èdip emprèn aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: un missatger que arriba de Corint per anunciar-li la mort de Pòlib li confessa que el va recollir d'infant i el servent supervivent de Laios resulta ser el mateix pastor que el va abandonar. D'aquesta manera Èdip descobreix que el seu destí s'ha acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d'ell mateix per evitar-lo: ha mort el seu pare i s'ha casat amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l'incest comès, se suïcida penjant-se, mentre que Èdip es treu els ulls amb la punta de l’espasa per no veure els seus crims i és desterrat per Creont, que assumeix la regència de Tebes una altra vegada.

“Oh els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,

ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,

l’home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,

a quin tràngol d’espantosa desventura ha pervingut!

De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar

l’últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà

la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol”

Fragment d’Èdip Rei

Traducció de Carles Riba.

Èdip passarà els darrers anys de la seva vida errant com un captaire cec, acompanyat només per la seva filla petita, Antígona, una dona . La seva fi és narrada per una altra tragèdia de Sòfocles Èdip a Colonos, una obra representada després de la mort de l’autor: arribarà a Colonos, a l'Àtica, on serà acollit pel rei Teseu. Emparat per aquest, no cedeix a les reclamacions que torni a Tebes per part del seu cunyat i els seus dos fills, per beneficiar la ciutat de Cadmos de l'acompliment de l'oracle segons el qual la terra on sigui enterrat Èdip serà afavorida pels déus. Després de maleir els seus dos fills i Creont, Èdip deixa feliçment el món dels vius. Aquí es reflecteixen els ideals polítics de la ciutat d’Atenes, viscuda com a terra acollidora d’homes nobles, justa i oberta, tal com el segle V ens l’ha presentat en tots els àmbits de la cultura. A més a més, hi veiem fragments biogràfics de l’autor, Sòfocles, que no pot evitar deixar la seva empremta: Colonos és la pàtria de naixença del tràgic, i alhora aquest Èdip representat esdevé un autoretrat del mateix autor, gairebé un testament artístic on biografia i mite s’entrecreuen amb una bellesa inenarrable.

Antígona:

“Hi ha, doncs, un amor fins dels mals.

Perquè el que enlloc no es té per la ventura

Era per mi ventura,

Cada vegada que entre les mans jo el retenia.

Oh pare, oh estimat,

Tu que per sempre sota terra

De fosca t’has vestit”

Fragment d’Èdip a Colonos

Traducció de Carles Riba.

Tot i la redempció d’Èdip, els seus fills encara en patiran les conseqüències, ja que Etèocles i Polinices, acorden alternar-se cada any en el tron de Tebes. En acabar el primer any del seu regnat Etèocles es nega a cedir-li el torn a Polinices, tal com havien pactat, sinó que el foragita de la ciutat. El germà expulsat es refugia a Argos, el rei de la qual, Adrast li concedeix la mà de la seva filla. Polinices aconsegueix que organitzi un exèrcit contra Tebes per recuperar el regne: és l'anomenada expedició dels Set, tema d'una tragèdia d'Èsquil (Els set contra Tebes). Adrast assalta la ciutat dividint les tropes en set contingents, cadascun comandat per un cabdill contra una de les set portes de Tebes, cadascuna defensada al seu torn per un heroi tebà. Polinices ataca la porta protegida per Etèocles i els dos germans moren en combat l'un contra l'altre. Els argius són finalment anihilats pels tebans i solament pot escapar de la mort Adrast, gràcies al seu veloç cavall Aríon.

Per la seva banda, Antígona, l’altra filla d’Èdip, pacient i amorosa, fidel al seu germà mort, pateix exclusió i maltractaments per part del seu oncle Creont, perquè aquest no vol enterrar Polinices; en canvi ella se sent cridada pel deure sagrat d’enterrar els morts. Aquí entren en conflicte la llei humana i la llei divina, ja que Antígona ha de trencar la prohibició expressa de Creont d’enterrar els invasors que romanien al camp de batalla a la intempèrie. És l’argument d’una altra tragèdia de Sòfocles, Antígona. Finalment, infligint la llei humana ofereix el germà, i és condemnada a ser enterrada viva.

(Informació cercada via internet)

Conclusió reflexiva:   

Tot i que d’admetre que de John Hudson en desconeixia totalment la seva trajectòria com a director alhora que dels seus treballs cinematogràfics, em va resultar, des d’un punt de vista pròpiament subjectiu, que l’obra estava molt ben treballada en tant a creació artística i de disseny d’escenografia, clar-obscurs d’imatge i primers plans que conduïen a afegir emoció a l’espectador en segons quin tipus d’estratègia estètica s’emprava, en relació amb el que succeïa en dita escena i la tensió que es provocava en d’altres. Tanmateix, em va resultar interessant el film en si, alhora que complementar una teoria ja projectada a classe tant per tu, Ernest, com per la Dra. Marta Sadurní.         

Tot i resultar breu, aquest llargmetratge ens ha difós un ampli recorregut contextual (històric i teòric) la qual cosa alhora de desenvolupar la pràctica m’ha deixat entreveure que conforme l’anava desenvolupant, em feia més conscient i partícipa de tots els coneixements que Freud va desenvolupar en aquest fragment de la seva vida, de la mateixa manera que es va plasmar a la pel·lícula.            

Tot i així, el que m’ha cridat més l’atenció de tot plegat és que, alhora de cercar informació del mite d’Èdip i com aquest estableix relació amb la teoria de Freud, em va fer reflexionar de com i de quina manera la mitologia es va desenvolupar i ha perdurat fins els nostres dies tant per emprar-la com a base conceptual i de context socio-hisorico-politico-cultural (i així, base d’estudi), com per entreveure la relació i connexió que estableix amb la vida que portem, indiferentment del context en que ens puguem estar trobant. M’explico.  
 Els mites també poden proporcionar una experiència religiosa tot i que no té per què anar vinculat. Antigament, recreant i explicant mites, els membres i les societats en general creien apropar-se a les divinitats al escoltar-los.           
De la mateixa manera que els mites (personatges sobrehumans)i les llegendes (éssers humans com a personatges) són històries que tradicionalment es consideren com a verdaderes, se situen en un temps més recent, quan el món era molt més semblant a l'actual. Aquestes, poden ser considerades com a ficció  (conte popular) o poden ser considerades com a veritables (mite).        
Ja sigui grega, romana, nòrdica, egípcia, celta, etc., la mitologia es va establir per múltiples funcions. Tot i que la mitologia rau en base i referència a un sistema relatiu i coherent de mites fonamentats per la religió o sistema de creences, també s’estableix en el paràmetre i context de la cultura popular. Ja sigui per difondre uns o altres valors (com la temàtica de l’origen de l’univers, de la societat, els costums o fets importants), la mitologia s’aplica també a llegendes o històries de religions antigues (com la grega o romana) i els seus mites tenen com a característica principal la de narrar un fet on es complementen en contingut i història. Aquesta voluntat, interès o objectiu, va lligat al d’inculcar o transmetre algun valor que ens pugui servir per a la vida.     
Joseph Campbell (1904-1987), reconegut professor nord-americà especialitzat en mitologia  comparada i religió va establir que els mites es defineixen i es desenvolupen en quatre funcions bàsiques:

Les idees de Campbell van estar relacionades amb la comparació de diferents cultures i va arribar a la conclusió que són la transposició en relat d'una mateixa recerca espiritual. En aquestes històries, apareix un heroi que funciona com a arquetip i que segueix un camí marcat per l'aventura i l'apoteosi final. Aquest camí es mostra també als somnis i a la ficció, perquè és un universal que pertany a l'inconscient col·lectiu (segons la teoria de Jung, Carl Gustav Jung 1875-1961). Per tant el relat particular és només una "màscara" cultural i per estudiar-lo s'ha de veure quins elements essencials el formen. Aquests elements estan en descrèdit en el món contemporani i per això afloren sota la forma de trastorns mentals o obres de fantasia.

El fil que estableix la mitologia amb el nostre present és la capacitat d’establir moralitat humana, experiència religiosa (dogmàtica) en algun casos i/o fent un intent de connectar la percepció del passat moral, amb el contrast del nostre present d’avantguarda.

Per tant, els mites no es van desenvolupar envà i sols per narrar una història al poble, sinó que desencadenen una tasca molt important, la funció d’establir models de comportament.

A més d’aquest paral·lelisme que estableix la mitologia amb el nostre present, em va cridar l’atenció un altra fet, o més aviat, actitud. Tot i que no s’ha esmentat amb anterioritat a classe,  trobo interessant aprofundir-hi un xic. Es tracta de la masturbació en etapa d’infantesa.           
Freud desenvolupa les fases psicosexuals i el meu interès es detalla en l’anomenada fase fàl·lica (3-6 anys). En aquesta fase, la tercera,  s’esmenta que l’infant descobreix els genitals, la diferència de sexes, que és l’etapa de “jugar a metges”, etc. Que també té lloc el conegut i esmentat “Complex d’Èdip” i “Complex d’Electra”, i es menciona que, segons Freud, el nen pot arribar a desenvolupar la masturbació i sentir por o culpabilitat per fer-ho.  

Juntament amb l’aprenentatge de control d’esfínters, condueix al nen i/o nena a un gran descobriment, els seus genitals. Es possibilita, així, el coneixement del seu propi cos i les diferències amb l’altre sexe. La masturbació dels genitals a aquesta fase/edat, dels 3 als 5 anys, és normal/habitual i sol desaparèixer als 6 anys, reapareixent de nou, a l’etapa de pubertat. 

 L’inconvenient sorgeix quan aquest joc continuat de tocament augmenta de freqüència i/o s’allarga més enllà dels 6 anys. Davant d’aquest fet, serà important que els pares se n’ocupin perquè, de vegades, el rerefons d’aquesta acció continuada podria resultar que el nen o nena està patint angoixes o tensions que pretén relaxar i/o fluir a través d’aquests tocaments. Si no es fa cas i es presta atenció a aquesta petició d’ajuda que el nen/-a ens demana, pot comportar a que aquesta conducta passi a efectuar-se de manera compulsiva. En alguns casos, el nen/-a manté tanta compulsivitat que és incapaç de poder-se centrar en alguna activitat, repercutint conseqüentment a una disminució a baix rendiment en les altres tasques que poden arribar a facilitar un desenvolupament pròsper de conducta i d’interacció amb els altres. Si no es deté, la masturbació serà donada en qualsevol lloc o àmbit, aïllant-se, així, dels seus companys d’escola, de l’atenció que ha de prendre cap al mestre/-a, cap als pares, etc.,  i substituint-ho en forma de plaer i relaxació que és el que els ofereix la masturbació.

Aquesta compulsivitat pot ésser donada per varis factors com la manca d’higiene, inseguretat, manca d’estimulació externa (aquell nen al que no se li ofereixen activitats, jocs o amics amb qui poder distreure’s), fracàs escolar, excessives carícies dels adults (sobretot quan estan localitzades a parts del seu cos que l’exciten), desatenció afectiva dels pares (que el porta a refugiar-se en si mateix i en el seu propi cos), haver estat víctima d’abusos sexuals (en cas extrem).    
 
Per tant, l’ull de mira no és la manipulació dels genitals sinó quines poden haver estat les causes i les conseqüències per a que s’hagi arribat a desenvolupar i perdurar fins al punt d’arribar a un punt d’hàbit compulsiu.

Quan s’arriba a aquest cas i els pares ho han detectat, fóra bo que no se’l culpi, ja que si recau una actitud de culpa cap al nen/-a, contribuirà a augmentar aquesta tensió, reforçant  aquest comportament.
És per això que quan el nen es toca excessivament els genitals o té més de 6 anys i continua fent-ho, no és convenient renyar, culpabilitzar o amenaçar-lo (entre d’altres), sinó que els pares hauran de reflexionar sobre quines poden haver estat les possibles causes i mirar de modificar-les.  Actuant, per exemple dient-li: “No Paula, aquí és millor que no ho facis, ara estem celebrant l’aniversari de la Marta i ella vol jugar amb tu i totes els amics.” No castigar, sinó desviar, enfocar i exposar-li que hi ha altres activitats més interessant, enriquidores i d’interacció que poden produir-li felicitat, alegria, interès i divertiment i que sobretot, li poden resultar més plaents que la soledat i l’autosatisfacció a través d’aquestes estimulacions.

També és convenient visitar un psicòleg si es dóna aquest comportament ja que pot facilitar i ajudar a discernir i a marcar una sèrie de pautes per tal que el nen superi la situació que li provoca aquesta conducta.      

Amb aquests arguments, se li ha d’enfocar al nen/-a la visita a l’especialista, sense

anomenar-li la manipulació dels genitals ni entrar en valoracions morals amb ell. Evitant, així, un reforçament de comportament que, al cap i a la fi, és el de menys; és sols un símptoma, un senyal, una petició d’ajuda i l’important està en si podem resoldre l’ajuda, substituint-la per una millor salut i estabilitat social i sobretot, psicològica. Aquesta última suposarà el gran pilar que ens servirà per comprendre la humanitat, beneficiant la societat i, fins i tot, les petites però extraordinàries ments dels infants. Llenços que esperen ser pintats per acabar recollint obres magistrals.

 El llenç ja el tenim, els pinzells que puguem donar, resultaran una expressió o altra alhora de desenvolupar el traç, la tria de colors o el tipus de pigments que decideixi emprar l’infant, sempre haurem de tenir present que l’obra d’art la desplegarà ell/-a i que aquesta, estarà contínuament en curs. El paper que desenvolupem, la interacció que arribem a establir amb ell/-a (entre d’altres factors), resultaran peces clau per tal de que aquesta obra acabi sent la que l’infant esperava realitzar i no pas la que inconscientment s’ha vist alterada i, en conseqüència, distorsionada.           

“He arribat per fi al que volia ser de gran: un nen”.

Joseph Heller (1923-1999)