Pràctica 4: Mecanismes de defensa

Història

Sigmund Freud (1856-1939) neuròleg austríac, pare de la psicoanàlisi (s. XIX) en la que el comportament humà és el resultat de la nostra dinàmica interna, d’aquí que s’anomeni teoria psicoanalítica o psicodinàmica. Aquesta teoria no és científica sinó que pretén explicar el comportament patològic en base a processos interns del pacient. Freud s’interessa pels trastorns de l’època d’incerta explicació científico-biològica, anomenades histèries. Com que a l’època la vessant predominant era la ciència positivista i això, suposa un impedimento per a Freud per tal de poder desenvolupar la seva ciència, se’n va a París on estudiarà amb Jean-Martin  Charcot (1825-1893) neuròleg francès que realitzà estudis d’hipnosi amb els pacients, observant els processos histèrics en aquest estat hipnòtic, on, de vegades, desapareixen. Al tornar a l’estat de vigília, retornava la histèria. Freud estava molt interessat en la hipnosi i l’estat que produïa al pacient.       

A partir de l’experiència atorgada durant la seva estada a França i el anar desembolcallant els estats que aportava la histèria, juntament amb la hipnosi, Freud desenvolupa una sèrie d’estats o sistemes de consciència:          

El conscient forma una part menor de l’aparell psíquic a la que hi predomina l’inconscient. Aquesta part és la més gran, on resideixen els traumes, anhels, hàbits, experiències, etc. Entre ambdós estats trobem el preconscient, que és l’estat intermig.
Amb aquest terme, Freud va designar una àrea no conscient del psiquisme humà que ha de diferenciar-se en sentit estricte del sistema inconscient.

I, així, Freud va determinar l’ésser humà i el seu inconscient en tres parts/nivells:
 1)  ID (part innata): l’autèntica, la que ens satisfà, es regeix pel principi de plaer (buscar el plaer i rebutjar el malestar, dura fins els 2 anys de vida). És la part més egoista. Volem satisfer les necessitats immediates.     
2) EGO (JO): Fruit de la interacció amb els altres, per tant, adquirida (a partir dels 2 anys).  S’executa amb el principi de la realitat (té en compte les limitacions).         
Ambdós nivells s’han de posar d’acord (dinàmica interna).           
3) Superego (Súper jo): Aquesta part també és adquirida i té en compte l’altra gent (a partir dels 3 anys). Estableix un paper important la consciència i el remordiment.  És un intent de posar-nos en la pell dels altres.           
Tots els nivells s’han de posar d’acord per tal de poder coordinar-se i aquestes, seran el reflex del que arribem a fer el dia a dia.          

Freud farà ús d’aquestes parts per tal d’explicar i justificar comportaments (entitats mentals).
D’aquí, Freud desenvolupa el que anomena líbido (energia vital, de tipus sexual), rebutjada per la societat i professionals de l’època, qualificant-la d’aberrant al denominar un nen com a un ésser egoista i pervertit. La libido era per Freud una mena de fluït que emanava de les zones erògenes i produïa una mena d’excitació física, energètica. Aquesta energia s’havia de descarregar. Si no es podia descarregar pel canal físic que l’havia produït, l’energia buscava canals anteriors. Es a dir si es generava una excitació a nivell genital i l’energia no es podia canalitzar d’aquesta manera, potser tindríem una regressió i el subjecte intentaria satisfer i descarregar aquest excés energètic a través d’un canal anterior, per exemple, a través d’alguna satisfacció oral (per exemple volent de nou el xumet o en adults a través de satisfaccions orals, com menjar, beure, etc.).  
Més tard va desenvolupar la teoria del desenvolupament psicosexual on Freud determina 4 fases/etapes que experimenta el nen/-a fins a l’edat adulta, desenvolupant la sexualitat d’un mateix des de ben petits. Quan Freud parla de la sexualitat infantil o de les fases sexuals, no s’ha d’equiparar amb la sexualitat adulta. A manera de síntesis podríem dir que Freud pensava que l’infant passava per unes fases de descoberta del món i del seu propi cos. Cada una d’aquestes fases implicava una cerca de satisfacció però també cada fase conduïa a unes certes angoixes i conflictes. La manera en com l’infant vivia aquestes fases i la forma que l’ajudaven els seus pares o els adults a resoldre els conflictes que hi estaven associats era molt important per entendre les fixacions, els traumes i la construcció de la personalitat.   
1) FASE ORAL (2 anys del nen/-a)     És la primera fase i està relacionada amb la funció oralalimentícia. L’infant troba un plaer en l’acte de succionar i alimentar-se. La succió, a més, encara que no impliqui incorporació d’aliment- com per exemple succionar el xumet- és una primera via de descàrrega de les tensions del nen/a. La sensibilitat de la mare a les necessitats de l’infant serà important en aquesta fase. La “pèrdua del pit” es a dir, reconèixer que l’infant ja “s’ha fet un xic gran” i ja no li cal el pit o el xumet per tranquil·litzar-se pot ser viscut amb angoixa per alguns nens, depenent de com hagi après l’infant a regular-se i de la relació que hagi establert amb la mare.     

2) FASE SÀDICO-ANAL          La segona fase és la fase sàdica-anal i està relacionada amb la funció del control d’esfínters. L’infant, que fins ara no podia controlar aquesta part del seu cos, comença a experimentar que pot controlar el procés de micció i defecació. Però no és fàcil i requereix aprenentatge. El nen pot desenvolupar fantasies de ser un “nen dolent” o un “nen brut”, començar a relacionar aquestes zones erògenes amb “quelcom dolent o fastigós”. Pot utilitzar aquest control per fer enfadar als pares etc. El conflicte amb els pares per aquest aprenentatge pot viure’s amb agressivitat. Per això es parla de fase sàdica-anal.

3) FASE FÀL·LICA (3 als 6 anys)         La tercera etapa és la fase fàl.lica: L’infant descobreix els genitals, la diferència dels sexes. Es l’etapa de “jugar a metges” etc. El nen pot masturbar-se i sentir por o culpabilitat per fer-ho. En aquesta fase té lloc el celebrat “complex d’Èdip” i “complex d’Electra”.       

4) FASE DE LATÈNCIA (6 als 12 anys)           Cap a l’edat de 6/7 anys, l’infant s’adona que les qüestions sobre el sexe no són de “bona educació”. Dirigeix la seva atenció cap a altres coses i no vol sentir a parlar d’això. Es l’època que els nens juguen amb nens i les nenes amb nenes i s’enfaden si els hi parlen de novies etc.         

5) FASE GENITAL        Finalment esdevé la fase genital. A la pubertat reapareix l’interès per la sexualitat que ja es comença a orientar cap a la seva finalitat reproductiva i ja té connotacions pròpies d’una sexualitat adulta. En la recerca de l’objecte sexual, el tipus de vinculació afectiva que s’ha tingut amb els pares pot jugar un paper important.

     

La fixació per alguna d’aquestes fases pot crear trastorns o problemes conductuals.

Un cop esmentades totes aquestes fases, continuem, introduïnt-nos ja, als mecanismes de defensa.   
Els mecanismes de defensa són aquells dispositius interns que contrueixen l’EGO, creats per el JO per protegir l’estabilitat psíquica de les persones i del trasvals que això podria generar, manejant l’ansietat prevenir la seva aparició i preservar l’equilibri psíquic. Per tant, ens defensen del material conscient a la inconsciència, establin i mantenint l’estabilitat psíquica de les persones.    

Pràctica
La pràctica gira entorn els mecanismes de defensa que Anna Freud va proposar al 1966, concretament, 9 mecanismes de defensa que l’EGO empra a favor de la persona.

1) REPRESSIÓ: Freud el considerava el mecanisme de defensa més important. L’anomenava també DEFENSA. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat pot, a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar una gran quantitat d'energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l'inconscient.

2) NEGACIÓ: És un mecanisme relativament simple que consisteix a negar a creure que un esdeveniment amenaçador o aversiu va tenir lloc o que una determinada condició existeix. Igual com fa la repressió, la negació intenta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.

3) PROJECCIÓ: És el mecanisme a taves del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a si mateix.

4) RACIONALITZACIÓ: La persona redueix l’ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.
5) INTEL·LECTUALITZACIÓ: Aquest mecanisme consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.           

6) FROMACIÓ REACTIVA: Una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

7) REGRESSIÓ: És el mecanisme que actua quan davant de dificultats per afrontar una amenaça, la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les quals havia experimentat una fixació.

8) DESPLAÇAMENT: Consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, donat que així es redueix l’ansietat.

9) SUBLIMACIÓ: És el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.

Excercici pràctic:

L’objectiu de la pràctica és exemplificar la fluïdesa d’emoció tant adequada com inadequada, sublimant amb exemples, cadascun dels 7 pecats capitals.

IRA:
- Constructiva: Anar al gimnàs, anar a ballet, fer muai tai.           
- Destructiva: recórrer a la violència gratuïta, clavar un moc a algú, maltractar animals de comanyia.          

LUXÚRIA:
- Constructiva: enviar un mail amb contingut romàntico-sexual a la persona a qui estimes, masturbar-se, organitzar un tupper-sex.     
- Destructiva: violar, tenir relacions sexuals sense protecció, abusar sexualment d’animals.

GULA:
- Constructiva: Menjar equilibradament, respectar els àpats i les seves respectives pauses.
- Destructiva: No voler menjar, menjar sense necessitat de tenir gana (+ansietat).

PERESA:
- Constructiva: Dormir i descansar les hores adequades per tal de no veure’s desncomensat al llarg del dia.  
- Destructiva: Deixar de fer els objectius estipulats, apalancar-se.

SUPÈRBIA:
- Constructiva: Treballar en equip, ajudant-se mútuament per tal de resultar una millora comuna.     
- Destructiva: Criticar als demés, faltar al respecte projectant superioritat, infravalorar als altres.

ENVEJA:
- Constructiva: alegrar-te per les bones notícies dels altres i creure que ets capaç d’afrontar-les de la mateixa manera, no crear distàncies ni rivalitats sinó valorar-se un mateix.
- Destructiva: Criticar, assassinar a algú que creus que és millor que tu.

AVARÍCIA:
- Constructiva: Sentir-se realitzat amb els objectius a complir i ser realista si són possibles o no d’assolir, alhora que sense menysprear i sense voler ser qui més n’assoleix.
- Destructiva: matar per aconseguir diners, egoisme, no tenir límits per aconseguir quelcom desitjat.

Conclusió reflexiva:

Tal i com vaig experimentar amb l’anterior pràctica (distorsions cognitives), torno a tenir la mateixa sensació, en tant a que tard o d’hora hom hem emprat algun d’aquests mecanismes per tal de sentir-nos afavorits sense haver-ne estat plenament conscient de cadascuna de les nostres actituds i accions. Crec que aquesta sensació es repeteix perquè tots ens acabem sentint partícips en segons quines situacions, i aquestes promouen la nostra resposta per tal de sentir-nos protegits davant dit estímul o situació coneguda i/o adversa. Sempre mantenim aquesta alerta i sempre responem amb l’objectiu de sentir-nos satisfets davant qualsevol fet que puguem detectar com a perillós per a la nostra persona. Tot i així, és ben cert que de protegir-nos a sentir-nos segurs, sols hi ha un pas, com de l’amor a l’odi (mai millor dit, modèstia a part), i és que, ben bé, la màxima problemàtica que ens abasta aquesta pràctica i que es pretenia remarcar és que, tant si fem quelcom destructiu com constrictiu, aconseguirem plaer, plaer representat de manera recompensadora com sentir-se segur un mateix, realitzat, complementat, superior... Però cal no confondre ambdues projeccions ja que el resultat per a un mateix o per als qui l’envolten, pot ser desafortunat.

Crec que és important veure sempre la cara bona, positiva, plena (digues-li com vulguis) de tot. És fàcil dir-ho però no és pas tant difícil de complir. Si hom enfoquem els fets com a quelcom negatiu, evidentment sempre respondrem amb la mateixa càrrega negativa i això no ens deixarà entreveure quines són les opcions positives davant qualsevol. Sempre hi ha dos camins a triar però no tothom els vol veure o, senzillament, no tothom vol girar el cap per ampliar el seu camp visual i poder veure que sempre hi ha opcions a escollir. Tanmateix, la vida que cadascú a portat i com l’ha viscut (societat, cultura, família, zona, etc.) també són grans condicionants perquè es prengui un camí o altre. Tot i així, és d’agrair saber i conèixer que si som capaços, podem canviar el rumb de la vida.

Tot i que això no és fàcil, cal no confondre amb el simular o fer una acció sent-ne conscient però no realment partícip, m’explico. Les persones tenim la necessitat de donar per rebre, el plaer pel plaer. Si dones diners a un sense sostre, els hi dones sabent que estàs fent una bona acció i això, fa que et sentis millor, t’aporta satisfacció. En canvi, trobem, per exemple, alguns ex-convictes que han dut a terme correctament un programa de reintegració i rehabituació social i l’han completat correctament. Un cop han sortit en llibertat, han tornar a crear conflictes amb un període curt (tot i tenir la creença de que si és deixat en llibertat, és perquè ja ha pagat la condemna que li esqueia). I és que, és ben bé que no sols ens podem limitar a autoenganyar-nos sovint, per sentir-nos millors (en un ampli ventall del que podria significar ser millor per a cadascú de nosaltres) però que és de tenir en compte, sinó que fins i tot prenem sovint, un camí més enrevessat o difícil per tal d’evitar el que ens podria suposar una estabilitat emocional i, per tant, constructiva: el camí fàcil, de l’estabilitat. Uns o altres tornem a reincorporar-nos al tornado emocional que a vegades, sembla ser el que menys convé però més ansiem en comptes de donar-nos una segona oportunitat, seguint un camí més encertat. I a més a més, a vegades, hi ha una necessitat de voler millorar el que és negatiu i destructiu, augmentant-lo que no pas volent augmentar l’estabilitat i constructivitat de cadascú. Un exemple?  Líders de sectes com James Waren Jones, Shoko Asahara, Charles Manson o fins i tot un humil jove anomenat M. D. Chapman, assassí de Jhon Lennon. Seguint un historial d’infància plena de soledat, sense figures paternals que creessin estabilitat psico-emocional i rere varis intents de suïcidi, Chapman es refugia amb la religió cristiana i la música dels Beatles, on se sentia a gust i resguardat. Poc a poc, desitja viure la vida que creu que viuen els músics, fins a tal punt de voler ser un d’ells. El dia en que Lennon, en una roda de prensa diu la coneguda frase “Els Beatles som més famosos que Jesús”, Chapman troba l’excusa ideal per poder-lo assassinar. Segons Chapman, aquella va ésser una senyal per tal d’assassinar a Lennon ja que havia faltat a Jesús, i, així, poder ocupar el seu lloc a la banda i si no fos així, ser “la persona que va assassinar a en Lennon, sent més famós que ell”. Trobem doncs, en la figura de Chapman, una persona realment inestable, amb una alta desequili, el que va conduir el que va pronosticar. Evidentment, és un extrem, però cal tenir en compte que hi ha casos de persones que han viscut una infància realment traumàtica i han sortit endavant, poc a poc, amb totes les forces, per intentar deixar de ser aquella persona que s’arrossega en el passat i que finalment, han abandonat per ser la persona que realment ha de viure el present.

Avui dia, encara Chapman segueix orgullós del que va fer aquella matinada del 8 de desembre de 1980.